6. Of Cars and Men

La majoria de la gent us dirà que un cotxe serveix per anar del punt A al B i els caps de setmana al C, però jo hi veig quelcom més enllà de la màquina. Per mi han de tenir un factor X que els faci especials. Són una part important del teu estil de vida i són mirall de la teva personalitat. A més, m’encanta conduir, em relaxa i em fa sentir viu; què faré vuit mesos sense l’olor a benzina?

Sé que estic començant la casa per la teulada; abans de tenir un lloc per viure ja estic somiant amb el meu cotxe canadenc. Aquí us vull presentar les possibles opcions, amb quina us quedaríeu vosaltres? Voteu al preferit! (als comentaris)

El primer gran dubte fa referència a la transmissió, manual o automàtica? divertida o avorrida (o per molts: incòmode o còmode?). La opció lògica seria l’automàtica, que per això estic a l’Amèrica del Nord, seria una mica com anar a la Rioja amb el vi de casa o a Cuba amb la parella. D’altra banda, m’encanta apurar el motor en una petita recta entre revolts i sent Europeu... què millor que embragatge ben dur? Això m’ha fet pensar que els canadencs deuen tenir poques carreteres entretingudes i dueu conduir com a velles, llevat de la família Villenueve, quins altres pilots coneixeu que vinguin del gran nord?

Passant ja coses més interessants, he dividit les opcions en diferents categories, afegint una foto del més representatiu. A la categoria híbrida (paraula avorrible on les hagi) trobaria els Subaru Outback, Legacy i Forrester. Són cotxes amples, fiables, 4x4 i amb personalitat. Llàstima que no siguin americans i un xic cars. 

 

 Subaru Outback

 

A la categoria low cost (altre cop lèxic odiós) trobaríem els Ford Taurus, Mercury Sable, Chrysler Neon, Chevrolet Cavalier, Pontiac Grand Prix, Dodge Caravan i altres coses pesades i ensopides. És la opció més econòmica i fiable, però després del que he dit al primer paràgraf, quedaria com un hipòcrita.

 

Chevrolet Cavalier

 

A la categoria Sub Zero (la cosa ja comença a millorar) trobem la opció en què tothom pensaria si fos un noi jove, solter i apassionat dels cotxes. Sí, estic parlant dels Mustang, Corvette, Camaro, Trans Am i altres bestioles. Llàstima que siguin poc pràctiques i molt cares.

 

 

 

 

 

 

Ford Mustang

 

A la categoria aventura tinc en ment algun monstre que em permeti arribar a la fi del món, literalment parlant, great! El problema és que em gastaré més en benzina que en menjar i són vehicles cars i amb molts quilòmetres. Quan se m’espatlli al mig d’Alaska i vegi un os polar, me’n recordaré del teu consell, O.S. Aquí trobaríem les Ford Explorer, Chevrolet Blazer, GMC Yukon, Jeep Grand Cherokee, Toyota 4Runner, Nissan Pathfinder... Un Canyonero, vamos.

 

 

 

  

Ford Explorer

Per acabar, trobem la categoria de somni. Aquí combino el romanticisme, la febre de l’or, el pop art (o sigui, hortera) i els vuit cilindres en bé baixa (V8). Estic pensant amb un Buick Roadmaster Estate Wagon (o amb el seu cosí germà: Oldsmobile Custom Cruiser), i no pas pels seients de cuir vermell, el radiador cromat o els més de cinc metres de llarg, sinó en la banda lateral imitació fusta. A perseguir el somni americà!

 

 Buick Roadmaster Estate Wagon
 

Ara que penso... tot això està molt bé, però podré conduir amb el carnet internacional? I fer una assegurança? A més, val la pena? Si aconsegueixo una bona habitació i tinc transport públic, podria llogar un cotxe nou, segur i fiable pels caps de setmana. Posem que el pressupost pel cotxe el tinc en $3.000 (sent optimistes) i que llogar un cotxe per 3 dies en val $100: Podria tenir cotxe durant 30 caps de setmana! I no marxaré sempre fora, tindré feina, farà fred, visitaré al ciutat... en fi que no em surten els números. Tornant al principi, però, els cotxes són una part de mi.

5. Nessiteras Rhombopteryx

Sempre he volgut comentar un article de Nature, però mai he trobat la persona adequada. El blog pot ser un bon espai per desfogar-me i penso aprofitar-ho. Abans de començar a llegir voldria fer-vos un advertiment. Totes les opinions que expressaré en aquest post són exclusivament meves i no representen les opinions ni del meu grup de recerca, departament, facultat, ni, evidentment, universitat.

Un dels meus hobbies, encara que potser no és el terme més adequat, és assistir a conferencies. Al Cosmocaixa de Barcelona és on he anat més vegades a escoltar-ne de ciència. Em va cridar l’atenció una sobre criptozoologia, que és la disciplina que estudia els éssers mitològics i del folklore popular:http://es.wikipedia.org/wiki/Criptozoolog%C3%ADa. La impartia el catedràtic de paleontologia de la Autònoma de Madrid, en José Luis Sanz, alias Pepelu (J.L.V.B., no ets únic). Em va cridar l’atenció pel següent article:

Scott, P. And Rines, R. (1975). Naming the Loch Ness monster. Nature, 258(11), 466-468

http://www.nature.com/nature/journal/v258/n5535/pdf/258466a0.pdf
(si us interessa l’article complert, us el puc pasar).

Resulta que la revista Nature va publicar el descobriment d’una nova espècie, atrevint-se a donar-li nom i taxar-la.  No és cosa estranya això de descobrir noves especies, la d’insectes que encara ningú ha aixafat amb el dit. El que sí sorprèn és que la bestia sigui el Monstre del Llac Ness. Sí, heu llegit bé, la gran Nature va considerar tant rellevant i real la descoberta d’aquest ésser mitològic com per publicar un article de caire científic.

Pels que encara penseu que Investigación y Ciencia  es la revista en que tot científic voldria publicar, us posaré al dia. És veritat que tot avenç científic es publica en una revista, però no una on apareixen anuncis de cotxes i perfums, sinó una ben especialitzada en la matèria. A més, les podem classificar en diferents categories. Primer tenim a les que no estan indexades: aquelles que no estan catalogades a les bases de dades de referència; després les d’àmbit nacional i, per últim, les internacionals indexades. Aquestes últimes són les més rellevants i les que haurien de complir millor amb els requisits del mètode científic. Hi ha a centenars i estan classificades en funció del seu camp de coneixement i pel que es coneix com a factor d’impacte (a partir d’ara IF pels amics). L’objectiu de l’IF és tenir una mesura objectiva per indicar quina revista té més prestigi. Es basa en el número de vegades que altres articles científics d’altres revistes citen articles de la revista en qüestió. Breument, com més vegades es faci referència a la revista millor. Heu de pensar que les revistes es guanyen les garrofes venent exemplars i subscripcions a les universitats, també per la propaganda de productes científics. Per tant, com major impacte més subscripcions, més lectors i més anuncis, per tant més diners. I els científics guanyen caché, que es tradueix en majors i millors projectes finançats. Per tant, una part de la raó de ser de l’IF són interessos econòmics, i això s’allunya i força de l’ideal de la ciència, que és la millora a la humanitat. Un altre problema és la manera de citar. El que vaig a explicar no ho puc assegurar al 100%, simplement és un rumor anecdòtic de la època en que estava al congrés de historia de psicologia de Cadaqués. Una crítica que rebia un dels grans d’aquesta especialitat (H.C.) a Espanya era que es considerava el psicòleg Español més citat, però perquè es citava a ell mateix. Això és fals, no es pas el psicòleg més citat i té pocs articles en revistes indexades. El que vull exemplificar és que pots citar molts amics en un sol article. I per acabar amb la lliçó, comentar que les revistes elegeixen els articles per publicar si l’editor considera que es adequat i si 2 o 3 revisors independents i experts en el camp consideren que és rigorós. El sistema sembla molt bo, però te punts negres. Primer, els revisors poden ser agradables o anar mal follats i, segon, que un pot adonar-se –ostres en Pepet sempre publica a Psychoneuroendrocrinology (que ja pel nom sembla potent, i ho és en el meu camp), quina sort, fins que te n’adones que en Pepet és part del consell editor. També és curiós veure que algunes revistes alhora d’enviar l’article et demanen una llistat de revisors suggerits i un altre de revisors a evitar... curiós, oi?

Tornant al monstre del llac Ness. Nature, juntament amb Science, és la revista científica de temàtica general amb un major IF, o sigui, on tothom vol publicar, perquè el que s’hi publica és el més nou i el més rellevant a nivell mundial. Casos com el us acabo d’explicar demostren que no és un sistema infalible i, potser, hauríem de fer-ne autocrítica. Quants articles amb resultats que contradiuen les hipòtesis prèvies penseu que es publiquen?

I entre una cosa i l’altre no he fet menció a l’aventura canadenca. Voldria reprendre un fil argumental del post nº2: “O Canada!” En l’àmbit professional on em moc, quan explico que marxo a la UBC, automàticament em pregunten: amb quin impacte (ara ja sabeu que és) publica el grup? Entendria que m’ho preguntessin si fos el primer la promoció de Yale, però sent de la UAB... Vull dir, tan important és saber el nivell de publicacions del grup de recerca? La UBC és una de les 50 millors universitats a nivell mundial i la segona canadenca! Nosaltres també hauríem de fer autocrítica! A més, ¿no és més important treballar a gust i somriure que tenir un Science, com bé va explicar la neurocientífica M.D. a la conferencia inaugural del màster de l’INC?

Per acabar aquest escrit, un xic fora del normal i, també, un xic terapèutic, us enllaço els articles que tinc publicats en revistes d’aquestes. Com sé que fareu el xafarder a les meves publicacions, almenys feu-ho, científicament parlant, amb impacte!

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=Lalanza%20JF%5BAuthor%5D&cauthor=true&cauthor_uid=22940286
PD: Vull publicar a Nature!

4. Dura Lex, Sed Lex

Si la prostitució és la professió més antiga, ser funcionari de duanes n’ha de ser la segona. De fronteres ni ha existit des de que l’home és home i, de fet, animals filogenèticament inferiors com els ratolins bé fan pagar l’entrada al seu territori. Avui en dia, que hom podria pensar que les fronteres haurien de tendir a desaparèixer (abans que arribeu a cap conclusió precipitada, visca Catalunya Independent. En el fons tots som una mica ratolins), es fa estrany enumerar tota la paperassa que sol·liciten els canadencs per punxar durant vuit mesos estrògens a rates mascle. Formulari general del permís d’estudi, formulari de la situació familiar, carta d’acceptació de la universitat canadenca, certificat d'antecedents penals, breu currículum laboral, breu currículm acadèmic (amb el seu certificat corresponent), l’extracte del banc dels últims 4 mesos, contracte actual, fotocopia del passaport, dues fotografies de 3.5x4.5mm amb la cara centrada i que ocupi entre 31 i 36mm, billet d'avió d'anada i tornada (opcional, però ajuda) el rebut del pagament de la taxa (125CAD) i un checklist per assegurar-se que no et deixis res. I això que sóc solter, d’un país europeu, de cap grup extremista i no treballaré amb persones. Sinó, has d’afegir: certificat mèdic, passaport pel permís de residencia temporal (visat típic) i formularis de fills, de muller, etc. Si a més, ets tan mandrós que t’ho fa una empresa, formulari de representació. Tots els papers, of course, amb la seva pertinent traducció jurada al anglès o al francès, que ens torna a portar a la reflexió sobre les fronteres.

De totes maneres, qui s’aporta l’or és “l’apostilla de la Haya”, que segons google és “postil·la de l’Haia”. Si seguim avançant en el lèxic trobem que el Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix postil·la com: Glossa, nota breu feta al marge o al peu d'un escrit per aclarir-ne el text; i la Wikipedia, que la Haia és una ciutat Holandesa. I on ens porta una nota al peu de pàgina feta a Holanda? Doncs a una convenció que es va celebrar a la Haia el 5 d’octubre de 1961 per concretar, entre altres coses, un sistema internacional de legalització de documents públics. I tot aquest rotllo l’explico, perquè teòricament per enviar el certificat d’Antecedents Penals a l’estranger necessites certificar que el document és legal. Després de descarregar-me el formulari, anar a la oficina del departament de justícia i pagar la taxa; em donen un full de lo més cutre amb un segell i en castellà. No me’l poden traduir a l’anglès perquè... estem a España! jo també pregunto unes coses... i no em poden posar la famosa postil·la perquè Canadà no ha signat el conveni, jo que pensava que era un país civilitzat... La solució era enviar el document a Madrid per demanar no sé quin altre paper, pagant la corresponent taxa; no sé perquè em sorprenc si estem a España! Una mica mosca decideixo analitzar bé les instruccions del govern canadenc respecte els permisos d’estudiants i no diu res de l’”Apostilla”, només sobre les traduccions. Així que decideixo fer-ne una traducció jurada i llestos. Ja pujaré a veure la Moreneta per compensar.

D’aquesta manera ja tinc tota la documentació preparada! Només cal enviar-la a París (a l’ambaixada canadenca) i creuar els dits que tot surti bé. Ah! i amb correu certificat, no esperàveu menys, oi? Una signatura mal ficada, una data incorrecte i un funcionari restret poden ser un cocktail explosiu.

Fent memòria, però, tingué la sensació que ja havia vist una situació similar...

http://www.youtube.com/watch?v=AaO1FzE6J9I

3. El dia D a l’hora H

Torno a estar davant la pantalla de l’ordinador esperant a què la meva futura tutora despengés la trucada d’Skype. En un primer moment l’impacte va ser considerable. Estava acostumat a xerrar amb la pantalla de vídeo reduïda i, de sobte, m’apareix la seva cara a pantalla complerta. Per molts de vosaltres pot semblar un detall sense importància, una anècdota sense gràcia; però quan estàs amb els nervis a flor de pell i necessites tenir-ho tot sota control per procurar no ficar la pota és un detall que atabala. De fet, no vaig ser capaç de tornar al format habitual i vaig posar-me tota l’entrevista veient a L.G. a 19 polzades.

Es va descontrolar alguna altra cosa? La veritat és que no. Considero l’entrevista com un èxit, l’objectiu era ser acceptat i ho vaig aconseguir. És clar, no va sortir perfecte, hi ha quelcom que ho sigui? I vaig fer errors gramaticals i estava nerviós i no sabia on mirar i en algun moment em devia mossegar les ungles i... i... en cap moment ni ella ni jo vam necessitar repetir alguna frase, ni em vaig quedar en blanc, ni vaig fer cap comentari estrany ni vaig necessitar mirar el full que em servia de guió. Només va haver un comentari que em va espantar: “Ja saps que aquí plou dia si dia també?” Ho sabia, però que siguin de les primeres coses en advertir-te “acollona” i molt. Vaig salvar la preguntar parlant del senderisme i aquesta mena d’esports.

Quan torni a viure una situació com aquesta, recordaré moltes coses de l’entrevista; el que tornaré a fer, però, és ser un mateix, no fingir ni més interès, ni més coneixement, ni més prestigi del que tinc. Crec que és bo en una situació així ser honest, explicar les coses tal com són i no fer a cas a consells externs. Així que si algú és troba en una situació com la meva, no cal que me'n demani. Hi ha una frase que m’agrada dir a ma germana per punxar-la quan no estic d’acord amb ella: “Ho saps o ho dius?” doncs en aquests casos passa el mateix. Tots aquests que aconsellen, realment han viscut la situació en primera persona? Només vull dir que no ens hem (he) d’infravalorar, que tenim més potencial del que ens pensem.

Aquell dimecres potser va canviar la meva vida. Se m’han obert noves portes, expectatives i reptes. S’han despertat esperances, somnis i il·lusions. La gran pregunta és: el Vancouver imaginari que m’estic creant, serà el real?

2. O Canada!

Està clar que marxo al Canadà, oi? Però no sabeu perquè i això és el que m’agradaria explicar.

En l’últim post acabava prometent que marxaria fora i així un cop iniciat el nou curs vaig posar-me a fer feina. Primer calia establir uns criteris pel meu nou laboratori d’investigació:

• Per lo general buscava un país no europeu, encara que un bon grup de recerca a Finlàndia es podria considerar.
• D’un país angloparlant. Ja em consten prou les llengües com per tenir-ne una quarta.
• I que no sigui pobre, sé que sona a classista, però és la veritat i passo de fer servir l’eufemisme “en vies de desenvolupament”. La idea de l’estada és progressar i també m’agradaria poder sortir pel carrer sense perill. Què faria al mig de Johannesburg un dissabte a la tarda?

Amb aquestes tres normes quedaren pocs països a la llista: Nova Zelanda, Australia, Canadà i EEUU.

A partir d’aquí vaig crear-me un Excel, visca el freakisme!,  per poder classificar els candidats. Llevat dels EEUU, pels altres països vaig iniciar la cerca mitjançant la base de dades de l’”ISI web of knowledge”, creuant paraules claus: “rats, exercise, cognition, heart rate” i altres per l’estil amb el nom del país com a “address”. Aviat vaig veure que no era gaire bon sistema. Apareixen articles científics de tota mena i no podia assegurar que els descobrís tots i se’m passés algun. Volia trobar tots els possibles candidats i com aquests estats no tenen gaires universitats (segueixo obviant als ianquis), vaig anar mirant una a una.

No va ser una feina gaire feixuga, tenia temps, ho anava fent a estones mortes i era molt curiós veure els diferents estils i projectes. Els australians són els que s’ho munten millor, des d’estudiar el comportament sexual de les abelles fins a perseguir poblacions de taurons; quina enveja!. De seguida vaig veure que no aniria pas a Auckland ni a Wellington i que era l’hora de fer alguna cosa amb les universitats nord-americanes.

Vaig començar a seleccionar els grups ens base als articles que anava a llegint i eren del meu interès. N’hi ha tantes que fer una cerca sistemàtica hagués estat un suïcidi. Després de seleccionar uns quan investigadors que m’agradaven, va ser hora de comentar-ho amb la meva tutora (RME). Va aconsellar-me una cosa molt important i, de fet, ha estat clau per acabar decidint-me: “no només és important el grup de recerca, sinó que el lloc t’agradi i et puguis sentir a gust. Has de mirar també per tu mateix més enllà de la vessant científica”. De la part científica ja parlaré en una altra ocasió, que deu ni do...

Aquest consell i tenint en compte els tres criteris de l’inici van fer replantejar-me... els EEUU són realment una bona opció? Són més segures Detroit, L.A. o Newark que la citada Johannesburg? Em cremaran el dia del senyor a la plaça major de Tucson acusat d’heretgia si parlo dels gens homeobox? O moriré a trets a mans d’un immigrant sur coreà amargat perquè una animadora no ha volgut anar amb ell al ball de graduació? Mentiria si digués que no em van afectar dos episodis dels “Simpsons” i de l’”American Dad” alhora de considerar els grans “States” com a un lloc hostil. El primer apareix al final del capítol “The Bart of war”, que tracta sobre una guerra de grups juvenils pre-adolescents, sent el Bart i el Milhouse de bandes rivals. Acaben en una batalla campal a l’estadi de baseball per decidir qui canta l’himne nord-americà; finalment decideixen cantant tots junts un himne pacifista com el de Canadà, per posar la cirereta dient: “war is not the answer, except to all of America's problems”. (més info: http://en.wikipedia.org/wiki/The_Bart_of_War). El segon és molt més breu, en Roger (l’alien) i en Klaus (el peix) arriben de viatge a Europa i per evitar problemes enganxen sobre la bandera ianqui de la seva maleta una de canadenca.

Després de totes les “menjades de tarro” van quedar 4 candidats: un grup sobre hormones i dieta a Toronto, un altre sobre cardiovascularitat a Sydney, un tercer sobre estrés a Boulder (Colorado) i, finalment, l’elegit de la University of British Columbia a Vancouver.

És difícil explicar els motius de la meva elecció. La costa oest canadenca sempre m’ha atret, Vancouver és una de les ciutats amb major qualitat de vida, la temàtica del grup de recerca sempre m’ha agradat, però sobretot... tenia la intuïció que aquell és el meu lloc.

1. Gènesis

Esperar per una cita a cegues és un moment de molta tensió i nervis. Li agradaré? Ens farem un petó? Evitarem els silencies incòmodes?... en el fons, però, tens la tranquil·litat que no si no t’agrada la persona –“si te he visto no me acuerdo”-; independentment si acabeu al llit o no. En una entrevista de feina no és produeix aquesta tensió sexual. Bé, és cert que acabar al llit de l’entrevistador pot obrir moltes portes, però no és l’objectiu. Has de caure bé, demostrar les teves habilitats i tenir el “factor X” que ningú sap definir, encara que tothom el cerca. Ara imagineu una entrevista de feina amb el puntet de tensió de la cita a cegues. Deixeu de banda les hormones i quedeu-vos amb l’angoixa de: li cauré bé? Tindrem feeling? No hi haurà silencies incòmodes? La cirereta del pastís la posen haver de parlar en anglès i les 9 hores de diferencia horària.

Així em sentia jo aquell dimecres a quarts de set de la tarda. Estava sol al despatx, la feina del dia enllestida i un sol radiant entrava per la finestra. Ho confesso, llegia les últimes noticies sobre fórmula 1 mentre esperava l’avís d’skype, amb aquell so a bombolletes, almenys a mi m’ho recorda, tan característic. Amb una puntualitat canadenca es connectà la meva futurible tutora, L.G. M’ajusto els auriculars, micròfon i premo el botó de “videollamada”. Els pocs segons de retard en establir la connexió se’m fan eterns. M’accepta la trucada i... 

A long time ago, in a galaxy far, far away... Era el feliç 2011, una època en que el petroli no parava d’augmentar de preu, la Merkel amenaçava als grecs, els àrabs estaven immersos en les seves revoltes i ningú recordava ja el canvi climàtic. Això sí, tot estava solucionat perquè el Barça havia guanyat la lliga humiliant al Madrid de Mourinho. El més important, però, era que des del febrer gaudia d’una beca pre-doctoral de la generalitat. A mitjans de juliol rebo un correu electrònic avisant de la propera obertura d’ajuts per la mobilitat dels estudiants de doctorat. Aquesta beca de l’agaur (l’entitat que gestiona els recursos destinats a la recerca a Catalunya) apareixia en retard i va inspirar-me. He d’aconseguir aquesta beca i marxar fora. En un primer moment vaig focalitzar la cerca d’un grup d’investigació adient a Europa, però la meva tutora (RME) tenia raó. Era una oportunitat única, res em lligava emocionalment a Barcelona i tot és inestable, fet que vaig descobrir amargament amb el divorci de mons pares. Aleshores calia pensar a lo gran, i no hi ha res més gran que els “States” (recordeu que estem al 2011). Em vaig posar en contacte amb un grup d’Illinois, dirigit per la doctora A.G., que treballaven en un camp molt similar al nostre. Lamentablement no podia acollir-me i em recomanà altres grups similars del voltant. Realment va ser molt amable i em va copiar fins i tot les url’s dels diferents laboratoris. Em decidí pel petit grup, però expert en un tipus anàlisis cardiovascular en el que treballo, de la J.M. a Des Moines, Iowa. M’entusiasmava la idea de ser membre de la NRA i conduir un vell Dodge V8; vist en perspectiva ni jo mateix ho acabo d’entendre. Tot anava bé, la documentació estava feta, el projecte escrit, però... la doctora Julia M. (potser queda molt evident, millor escric J. Moffitt) em va deixar penjat a pocs dies de la fi de la convocatòria. A la desesperada vaig intentar posar-me en contacte, sense èxit, amb els altres grups recomanats. La preocupació em va envair, serà l’última oportunitat? Hi haurà més convocatòries? La crisis ens cruspirà a tots? D’aquesta manera vaig fer-me una promesa:

El següent curs acadèmic estaré sis mesos a l’estranger.