5. Nessiteras Rhombopteryx

Sempre he volgut comentar un article de Nature, però mai he trobat la persona adequada. El blog pot ser un bon espai per desfogar-me i penso aprofitar-ho. Abans de començar a llegir voldria fer-vos un advertiment. Totes les opinions que expressaré en aquest post són exclusivament meves i no representen les opinions ni del meu grup de recerca, departament, facultat, ni, evidentment, universitat.

Un dels meus hobbies, encara que potser no és el terme més adequat, és assistir a conferencies. Al Cosmocaixa de Barcelona és on he anat més vegades a escoltar-ne de ciència. Em va cridar l’atenció una sobre criptozoologia, que és la disciplina que estudia els éssers mitològics i del folklore popular:http://es.wikipedia.org/wiki/Criptozoolog%C3%ADa. La impartia el catedràtic de paleontologia de la Autònoma de Madrid, en José Luis Sanz, alias Pepelu (J.L.V.B., no ets únic). Em va cridar l’atenció pel següent article:

Scott, P. And Rines, R. (1975). Naming the Loch Ness monster. Nature, 258(11), 466-468

http://www.nature.com/nature/journal/v258/n5535/pdf/258466a0.pdf
(si us interessa l’article complert, us el puc pasar).

Resulta que la revista Nature va publicar el descobriment d’una nova espècie, atrevint-se a donar-li nom i taxar-la.  No és cosa estranya això de descobrir noves especies, la d’insectes que encara ningú ha aixafat amb el dit. El que sí sorprèn és que la bestia sigui el Monstre del Llac Ness. Sí, heu llegit bé, la gran Nature va considerar tant rellevant i real la descoberta d’aquest ésser mitològic com per publicar un article de caire científic.

Pels que encara penseu que Investigación y Ciencia  es la revista en que tot científic voldria publicar, us posaré al dia. És veritat que tot avenç científic es publica en una revista, però no una on apareixen anuncis de cotxes i perfums, sinó una ben especialitzada en la matèria. A més, les podem classificar en diferents categories. Primer tenim a les que no estan indexades: aquelles que no estan catalogades a les bases de dades de referència; després les d’àmbit nacional i, per últim, les internacionals indexades. Aquestes últimes són les més rellevants i les que haurien de complir millor amb els requisits del mètode científic. Hi ha a centenars i estan classificades en funció del seu camp de coneixement i pel que es coneix com a factor d’impacte (a partir d’ara IF pels amics). L’objectiu de l’IF és tenir una mesura objectiva per indicar quina revista té més prestigi. Es basa en el número de vegades que altres articles científics d’altres revistes citen articles de la revista en qüestió. Breument, com més vegades es faci referència a la revista millor. Heu de pensar que les revistes es guanyen les garrofes venent exemplars i subscripcions a les universitats, també per la propaganda de productes científics. Per tant, com major impacte més subscripcions, més lectors i més anuncis, per tant més diners. I els científics guanyen caché, que es tradueix en majors i millors projectes finançats. Per tant, una part de la raó de ser de l’IF són interessos econòmics, i això s’allunya i força de l’ideal de la ciència, que és la millora a la humanitat. Un altre problema és la manera de citar. El que vaig a explicar no ho puc assegurar al 100%, simplement és un rumor anecdòtic de la època en que estava al congrés de historia de psicologia de Cadaqués. Una crítica que rebia un dels grans d’aquesta especialitat (H.C.) a Espanya era que es considerava el psicòleg Español més citat, però perquè es citava a ell mateix. Això és fals, no es pas el psicòleg més citat i té pocs articles en revistes indexades. El que vull exemplificar és que pots citar molts amics en un sol article. I per acabar amb la lliçó, comentar que les revistes elegeixen els articles per publicar si l’editor considera que es adequat i si 2 o 3 revisors independents i experts en el camp consideren que és rigorós. El sistema sembla molt bo, però te punts negres. Primer, els revisors poden ser agradables o anar mal follats i, segon, que un pot adonar-se –ostres en Pepet sempre publica a Psychoneuroendrocrinology (que ja pel nom sembla potent, i ho és en el meu camp), quina sort, fins que te n’adones que en Pepet és part del consell editor. També és curiós veure que algunes revistes alhora d’enviar l’article et demanen una llistat de revisors suggerits i un altre de revisors a evitar... curiós, oi?

Tornant al monstre del llac Ness. Nature, juntament amb Science, és la revista científica de temàtica general amb un major IF, o sigui, on tothom vol publicar, perquè el que s’hi publica és el més nou i el més rellevant a nivell mundial. Casos com el us acabo d’explicar demostren que no és un sistema infalible i, potser, hauríem de fer-ne autocrítica. Quants articles amb resultats que contradiuen les hipòtesis prèvies penseu que es publiquen?

I entre una cosa i l’altre no he fet menció a l’aventura canadenca. Voldria reprendre un fil argumental del post nº2: “O Canada!” En l’àmbit professional on em moc, quan explico que marxo a la UBC, automàticament em pregunten: amb quin impacte (ara ja sabeu que és) publica el grup? Entendria que m’ho preguntessin si fos el primer la promoció de Yale, però sent de la UAB... Vull dir, tan important és saber el nivell de publicacions del grup de recerca? La UBC és una de les 50 millors universitats a nivell mundial i la segona canadenca! Nosaltres també hauríem de fer autocrítica! A més, ¿no és més important treballar a gust i somriure que tenir un Science, com bé va explicar la neurocientífica M.D. a la conferencia inaugural del màster de l’INC?

Per acabar aquest escrit, un xic fora del normal i, també, un xic terapèutic, us enllaço els articles que tinc publicats en revistes d’aquestes. Com sé que fareu el xafarder a les meves publicacions, almenys feu-ho, científicament parlant, amb impacte!

http://www.ncbi.nlm.nih.gov/pubmed?term=Lalanza%20JF%5BAuthor%5D&cauthor=true&cauthor_uid=22940286
PD: Vull publicar a Nature!