sábado, 25 de agosto de 2012

2. O Canada!


Està clar que marxo al Canadà, oi? Però no sabeu perquè i això és el que m’agradaria explicar.
En l’últim post acabava prometent que marxaria fora i així un cop iniciat el nou curs vaig posar-me a fer feina. Primer calia establir uns criteris pel meu nou laboratori d’investigació:
  • Per lo general buscava un país no europeu, encara que un bon grup de recerca a Finlàndia es podria considerar.
  • D’un país angloparlant. Ja em consten prou les llengües com per tenir-ne una quarta.
  • I que no sigui pobre, sé que sona a classista, però és la veritat i passo de fer servir l’eufemisme “en vies de desenvolupament”. La idea de l’estada és progressar i també m’agradaria poder sortir pel carrer sense perill. Què faria al mig de Johannesburg un dissabte a la tarda?
Amb aquestes tres normes quedaren pocs països a la llista: Nova Zelanda, Australia, Canadà i EEUU.
A partir d’aquí vaig crear-me un Excel, visca el freakisme!,  per poder classificar els candidats. Llevat dels EEUU, pels altres països vaig iniciar la cerca mitjançant la base de dades de l’”ISI web of knowledge”, creuant paraules claus: “rats, exercise, cognition, heart rate” i altres per l’estil amb el nom del país com a “address”. Aviat vaig veure que no era gaire bon sistema. Apareixen articles científics de tota mena i no podia assegurar que els descobrís tots i se’m passés algun. Volia trobar tots els possibles candidats i com aquests estats no tenen gaires universitats (segueixo obviant als ianquis), vaig anar mirant una a una.

No va ser una feina gaire feixuga, tenia temps, ho anava fent a estones mortes i era molt curiós veure els diferents estils i projectes. Els australians són els que s’ho munten millor, des d’estudiar el comportament sexual de les abelles fins a perseguir poblacions de taurons; quina enveja!. De seguida vaig veure que no aniria pas a Auckland ni a Wellington i que era l’hora de fer alguna cosa amb les universitats nord-americanes.

Vaig començar a seleccionar els grups ens base als articles que anava a llegint i eren del meu interès. N’hi ha tantes que fer una cerca sistemàtica hagués estat un suïcidi. Després de seleccionar uns quan investigadors que m’agradaven, va ser hora de comentar-ho amb la meva tutora (RME). Va aconsellar-me una cosa molt important i, de fet, ha estat clau per acabar decidint-me: “no només és important el grup de recerca, sinó que el lloc t’agradi i et puguis sentir a gust. Has de mirar també per tu mateix més enllà de la vessant científica”. De la part científica ja parlaré en una altra ocasió, que deu ni do...
Aquest consell i tenint en compte els tres criteris de l’inici van fer replantejar-me... els EEUU són realment una bona opció? Són més segures Detroit, L.A. o Newark que la citada Johannesburg? Em cremaran el dia del senyor a la plaça major de Tucson acusat d’heretgia si parlo dels gens homeobox? O moriré a trets a mans d’un immigrant sur coreà amargat perquè una animadora no ha volgut anar amb ell al ball de graduació? Mentiria si digués que no em van afectar dos episodis dels “Simpsons” i de l’”American Dad” alhora de considerar els grans “States” com a un lloc hostil. El primer apareix al final del capítol “The Bart of war”, que tracta sobre una guerra de grups juvenils pre-adolescents, sent el Bart i el Milhouse de bandes rivals. Acaben en una batalla campal a l’estadi de baseball per decidir qui canta l’himne nord-americà; finalment decideixen cantant tots junts un himne pacifista com el de Canadà, per posar la cirereta dient: “war is not the answer, except to all of America's problems”. (més info: http://en.wikipedia.org/wiki/The_Bart_of_War). El segon és molt més breu, en Roger (l’alien) i en Klaus (el peix) arriben de viatge a Europa i per evitar problemes enganxen sobre la bandera ianqui de la seva maleta una de canadenca.

Després de totes les “menjades de tarro” van quedar 4 candidats: un grup sobre hormones i dieta a Toronto, un altre sobre cardiovascularitat a Sydney, un tercer sobre estrés a Boulder (Colorado) i, finalment, l’elegit de la University of British Columbia a Vancouver.

És difícil explicar els motius de la meva elecció. La costa oest canadenca sempre m’ha atret, Vancouver és una de les ciutats amb major qualitat de vida, la temàtica del grup de recerca sempre m’ha agradat, però sobretot... tenia la intuïció que aquell és el meu lloc.

lunes, 13 de agosto de 2012

1. Gènesis


Esperar per una cita a cegues és un moment de molta tensió i nervis. Li agradaré? Ens farem un petó? Evitarem els silencies incòmodes?... en el fons, però, tens la tranquil·litat que no si no t’agrada la persona –“si te he visto no me acuerdo”-; independentment si acabeu al llit o no. En una entrevista de feina no és produeix aquesta tensió sexual. Bé, és cert que acabar al llit de l’entrevistador pot obrir moltes portes, però no és l’objectiu. Has de caure bé, demostrar les teves habilitats i tenir el “factor X” que ningú sap definir, encara que tothom el cerca. Ara imagineu una entrevista de feina amb el puntet de tensió de la cita a cegues. Deixeu de banda les hormones i quedeu-vos amb l’angoixa de: li cauré bé? Tindrem feeling? No hi haurà silencies incòmodes? La cirereta del pastís la posen haver de parlar en anglès i les 9 hores de diferencia horària.

Així em sentia jo aquell dimecres a quarts de set de la tarda. Estava sol al despatx, la feina del dia enllestida i un sol radiant entrava per la finestra. Ho confesso, llegia les últimes noticies sobre fórmula 1 mentre esperava l’avís d’skype, amb aquell so a bombolletes, almenys a mi m’ho recorda, tan característic. Amb una puntualitat canadenca es connectà la meva futurible tutora, L.G. M’ajusto els auriculars, micròfon i premo el botó de “videollamada”. Els pocs segons de retard en establir la connexió se’m fan eterns. M’accepta la trucada i... 

A long time ago, in a galaxy far, far away... Era el feliç 2011, una època en que el petroli no parava d’augmentar de preu, la Merkel amenaçava als grecs, els àrabs estaven immersos en les seves revoltes i ningú recordava ja el canvi climàtic. Això sí, tot estava solucionat perquè el Barça havia guanyat la lliga humiliant al Madrid de Mourinho. El més important, però, era que des del febrer gaudia d’una beca pre-doctoral de la generalitat. A mitjans de juliol rebo un correu electrònic avisant de la propera obertura d’ajuts per la mobilitat dels estudiants de doctorat. Aquesta beca de l’agaur (l’entitat que gestiona els recursos destinats a la recerca a Catalunya) apareixia en retard i va inspirar-me. He d’aconseguir aquesta beca i marxar fora. En un primer moment vaig focalitzar la cerca d’un grup d’investigació adient a Europa, però la meva tutora (RME) tenia raó. Era una oportunitat única, res em lligava emocionalment a Barcelona i tot és inestable, fet que vaig descobrir amargament amb el divorci de mons pares. Aleshores calia pensar a lo gran, i no hi ha res més gran que els “States” (recordeu que estem al 2011). Em vaig posar en contacte amb un grup d’Illinois, dirigit per la doctora A.G., que treballaven en un camp molt similar al nostre. Lamentablement no podia acollir-me i em recomanà altres grups similars del voltant. Realment va ser molt amable i em va copiar fins i tot les url’s dels diferents laboratoris. Em decidí pel petit grup, però expert en un tipus anàlisis cardiovascular en el que treballo, de la J.M. a Des Moines, Iowa. M’entusiasmava la idea de ser membre de la NRA i conduir un vell Dodge V8; vist en perspectiva ni jo mateix ho acabo d’entendre. Tot anava bé, la documentació estava feta, el projecte escrit, però... la doctora Julia M. (potser queda molt evident, millor escric J. Moffitt) em va deixar penjat a pocs dies de la fi de la convocatòria. A la desesperada vaig intentar posar-me en contacte, sense èxit, amb els altres grups recomanats. La preocupació em va envair, serà l’última oportunitat? Hi haurà més convocatòries? La crisis ens cruspirà a tots? D’aquesta manera vaig fer-me una promesa:

El següent curs acadèmic estaré sis mesos a l’estranger.