Yellowstone, Rocky and co.

8.723 kilòmetres de rectes que es perdien a l'horitzó, boscos frondosos i ciutats col·lapsades. Durant tants quilòmetres hom podria pensar que no existeixen les sorpreses, que tot acaba sent igual, transformant una aventura en hores monòtones i avorrides. Tot el contrari, els canvis de paisatges  són notables i estar el mig del no res és una gran experiència, per molt que ignorants diguin "pero si no hay nada". Malgrat fer un recorregut circular, sense el destí que dóna sentit a la vida dels protagonistes de les road movies, hem pogut viure tota mena d'experiències, que s'aniran descobrint  a mesura que llegiu aquestes línies.

0 multes de trànsit, no només durant les tres setmanes del viatge, sinó durant tota la meva estada, trencant tots el pronòstics de la Helen i el Yuta. Conduir pels Estats Units m'ha permès entendre dues coses importants. La primera d'elles és que la velocitat és perillosa. Sí, heu sentit bé, en Jaume diu que la velocitat pot ser causant d'accidents i que s'hauria de fer quelcom per evitar-ho. Però abans de cantar victòria, penseu que la velocitat pot ser en excés, però també en defecte. I precisament el problema era aquest. Els cotxes anaven massa lents, bé, poc ràpids. M'explico, igual que a les pel·lícules, no hi ha radars; tenen els policies amagats i quan passa un cotxe ràpid el persegueixen i el paren. A més, n'hi ha molts (però realment molts) i no tenen criteri; els hi és igual que sigui una autopista en hora punta o una carretera perduda a les tres de la matinada. Això provoca que ningú excedeixi la velocitat i que en comptes de circular en ordre (per l'esquerra els de 160, pel mig els de 140 i per la dreta els de 120) sigui un caos. I, en segon lloc, és que, igual que els hi explico als meus estudiants de dret i empresa: si vols canviar una conducta el millor és implementar un programa d'intervals variables (model USA) en comptes de raó fixa (model EU).

3 models de cotxes, 3 marques i 3 filosofies. De tots és sabut que els americans no saben conduir, encara que després de veure una cursa de la Nascar, potser hauríem de fer més autocrítica i deixar de parlar des de la ignorància. El problema dels americans, i en extensió dels seus cotxes, és que són ganduls. Per ells tot ha de ser ample, còmode i amb el mínim esforç. I què millor que una barca totalment automatitzada per anar al drive-through del McDonalds? Primer vàrem tenir un Chrysler 200C descapotable. Un cotxe molt cursi (tirant a gay), molt gran i potent, però terrible per conduir pel seu canvi lent i unes suspensions flonges. Això sí, viatjar en descapotable és awesome. Però se'ns va encendre el sensor d'averia al motor (li vàrem donar massa canya) i ens el varen canviar pel nou Toyota RAV4. Mai abans havia conduit un cotxe tant desalmat. Ho feia tot més o menys bé, era còmode i ample (encara que a LG no li entraven les potes, mida japo), molt més àgil que l'anterior i amb una tracció a les quatre rodes molt divertida de conduir. El problema era que no tenia personalitat, no el miraves orgullós ni et feia sentir especial, simplement és una eina molt ben feta.

Finalment, van tornar a llogar un altre per anar a Seattle i Portland, un Dodge Dart vermell, un xic hortera (us deixo amb un detall dels llums de posició).

Allunyat d'aquell que conduïen els dolents a l'Espanya dels 70s, el nou Dart és un compacte amb cul, sorprenentment àgil, però, també, sorprenentment cutre. Amb poc més de cinc mil quilòmetres de la nostra unitat, feina més sorolls de desajustaments interiors que el meu Megane amb més de deu anys i sis xifres al comptaquilòmetres.

6 estats i 2 països ens donaren la benvinguda. Sóc conscient que sonarà a tòpic, però és cert; creuar la frontera dels USA i entrar en un altre món. Canadà, malgrat compartir llengua i nombre d'armes per càpita, és molt diferent dels Estats Units d'Amèrica i, of course, em quedo amb Canadà. Et sents com a casa, la gent no és agressiva, el contrast entre rics i pobres no és tan acusat (o el govern amaga molt bé als homeless), tot és més verd, no hi ha tants fast foods... en definitiva, és més europeu, però europeu del nord. Del que han d'aprendre aquests veïns és de l'espai Schengen. El primer cop vam estar quatre fucking hores per creuar la maleïda frontera. Entre el pas del cotxe i el tràmit del visat vam perdre mig dia. Amb lo democràtic que és adonar-se que has entrat a França pel canvi de les matrícules... Després ja vam aprendre que trenta quilòmetres més enllà de Vancouver hi ha un altre pas fronterer menys atapeït. El canvi entre els estats no va ser tan acusat com el contrast que vàrem trobar al allunyar-nos de les ciutats. Tot es torna més desolat, les praderies i els camps de blat envaeixen el paisatge i els pobles es tornen depressius, on els habitants no tenen res millor a fer que veure whisky, disparar als senyals i cardar-se a les cosines.

6 parcs nacionals ens feren sentir petits, petits, petits. El primer que vam visitar va ser Yellowstone. És immens, no en va ocupa 3 estats (Wyoming, Idaho i Montana) i fa quasi 900.000 hectàrees (com a comparació, el parc nacional d'Aigües Tortes en fa 14.119). Però no és la mida el que més impressiona, sinó la varietat de paisatges que t'hi pots trobar. Praderies, boscos de coníferes, un canyó espectacular i, evidentment, una activitat volcànica que fica la pell de gallina i t'obre tots els porus.

I que dir de la fauna!

Una pràctica habitual dels parc nacionals és haver de pagar per entrar i per dormir. A risc de ser encara més impopular, em sembla una molt bona mesura. Ja ho dit altres cops, i no em cansaré de dir-ho: la qualitat es paga i si es vol que  les coses estiguin cuidades es necessita inversió. A més, què millor que treure partit a la natura per motivar a la població a cuidar-la? Aquesta política també serà una constant als parc Canadencs, però allí (encara que a Yellowstone també deu ni do) tenen més visió de negoci. La doble moral que exhibeixen els canadencs també es fa latent en els seus parcs naturals. No pots sortir del camí per l'erosió, en canvi, fan un camp de golf; et marquen i et mostren els efectes del canvi climàtic, però et venen packs d'aventura amb autobús pel mig de la glacera; i així força exemples, el dels ossos, però, és flagrant. La població d'úrsids al Canadà és elevada, cert, aquests animals són grans i poden ser, fins i tot, mortals, també és cert. No obstant, amb sentit comú no hauria d'haver problemes. El problema és que el meu sentit comú és diferent al sentit comú dels nord-americans. Ells no conceben fer acampada sense una bona barbacoa, ni entenen que anar a la muntanya pot comportar un risc. Així que ens vam trobar senders tancats a no sé que fóssim 4 i tinguéssim esprai "anti-ossos" i, el més surrealista, que un càmping hagués d'estar electrificat per poder seguir fent barbacoes sense que els ossos pogués entrar, atrets pel ferum a "chorizo parrillero".

1 anècdota de Far-west que sempre recordaré amb carinyo, encara que potser en L.G. no opini el mateix. De tarda, tornàvem de Yellowstone i anàvem cap a les rocalloses canadenques, amb la intenció de creuar per la frontera de "Sweet Grass - Coutts" (entre Montana i Alberta). Després d'hores de camps, pedres i camions eterns es comença a fer fosc. Busquem un càmping sense gaire sort, només trobem una mena d'aparcament de carretera on una família al més pur estil "Little Miss Sunshine" no ens saben donar gaires instruccions. Seguim per la interestatal 15 (on en comptes de toros d'Osborne tenen creus cristianes) direcció "Great Falls" i un cartell de càmping és la darrera esperança abans d'acabar en un "Motel 6". Després de la veïna en que ens vàrem despertar a Ucluelet, no estàvem per molts més invents...

Es negre nit i la carretera es fa cada cop més estreta i solitària resseguint un rierol. Per fi, arribem a un gran cartell de "Family Camping", hortera com ell sol, però... càmping al cap i a la fi. No trobem cap recepció, només un bar-restaurant. Ja ens hauria fet sospitar que només haguessin pick-ups "King Size", fent quedar el nostre Rav4 blanquet a l'alçada d'uns "neoyorquins pija-sequoies". El bar estava ple de americans grassos, barbuts i beguts (l'ordre dels factors no altera l'escena) i on un cambrera rossa d'origen eslau ens indica el cartell de fora amb "la típica cara que faríeu quan desenes de bavosos us intentessin tocar el cul".

Després de la decepció, tornem al cotxe i comencem a buscar alternatives... bé, a assegurar-nos que l'altre també opta pel "Motel 6". Per les males costums canadenques, no tanquem el cotxe per dins i un tal "John" (Smith, John Smith?) ens obra la porta del darrera, que tanco amb una mica de brusquedat; ho reconec. Puc dissimular interès en una conversa absurda i alcoholitzada, però que violin el meu espai vital... NO. Bé, vam estar "parlant" amb el tal John, cervesa en mà, i un mexicà que ens va ajudar a controlar al borratxo de la fonda; em sap greu no recordar el seu nom. Resulta que eren temporers que venien a treballar i es gastaven tot el jornal amb la pesca i l'alcohol (normal, no hi ha res a fer...) i que vivien en unes tendes a la vora del rierol (que molt amablement vam rebutjar la seva invitació a unir-nos). Resulta que vàrem conèixer als maricons de Brokeback Mountain!!!

Hi ha moltes histories i aventures que varem viure en aquest viatge. No les puc explicar totes. Aquests breus paràgrafs representen el que més em va marcar. Sense cap mena de dubte tinc moltes ganes de tornar al cor dels Estats Units, on voten a Bush, cremen biòlegs i van el diumenge a missa. Si Montana ja ens va sorprendre, què ens deu esperar a Utah, Oklahoma o Missouri...? Permeteu-me, però, que acabi el relat amb el que més em va emocionar.

Una família d'orques que sempre recordaré. Se'm cau la baba sempre que veig documentals d'aventurers que segueixen el Pacífic cap a Alaska. Bé, aventures i sonats que agafaven els trastos i sigui en bici, kayak o moto (quina enveja...) van a la recerca de si mateixos, deixant oficina, dona i embussos (vist així potser no estan tan sonats). La costa nord-oest del pacífic és famosa per ser la residència d'estiu (i algun jubilat permanent) de nombrosos cetacis com dofins, marsopes, balenes i, els més coneguts, les orques. Van allà per la temperatura de l'aigua, fresqueta (tirant a: "ni muerto me baño") i pel menjar. Els salmons pugen riu a munt per pondre els ous i morir, en una travessia on si no se't menja un ós, àguila o orca, acabes en un plat de sushi. Sens dubte el salmó és un clar exemple per assegurar que el "disseny intel·ligent" no existeix, això, o Deu té un gran domini de la ironia. Si a les bones temperatures i al menjar en abundància li afegim una aigües tranquil·les envoltades de boscos gairebé verges... ens trobem amb el Benidorm canadenc (comentari dedicat a la meva estimada àvia).

Després de molt buscar vaig trobar una expedició de dos dies amb Kayak per l'estret de "Johnstone" amb tot inclòs:

kayak biplaça 

cuiner i guia 

allotjament rural 

i fins i tot veïns molestos (o no... ja m'enteneu)

I els cetacis? doncs millor veure les fotos que explicar-ho (la qualitat és dolenta per la boira i pel curt objectiu de la càmera, si malgrat això són així... imagineu-vos l'espectacle de viure-ho en directe)

22. Okanagan Valley

El que havia de ser una escapada de cap de setmana per satisfer al meu nen interior va resultar un viatge més enllà del Canadà que coneixia.

Aquest cop anava sol amb un flamant Mazda CX9, avantatges de l'overbooking, amb el que, gràcies al seu canvi seqüencial, he començat a trobar les virtuts dels automàtics.

El dissabte començà estrany, amb la sorpresa del Mazda, però amb gairebé tres quarts d'hora de retard sobre el previst; perquè vaig voler ensenyar el cotxe a la Helen i al Yuta. Un cop en marxa per l'eix canadenc, la "Trans-Canada Highway 1", avorrida i amb força trànsit fins a la localitat de Hope, resistia la temptació de donar gas. De sobte, mentre enfilava el canyó del riu Fraser, un so de guitarra em despertà la curiositat. A mesura que devorava els quilòmetres la melodia anava descobrint la lletra: "Let's rock, everybody, let's rock. Everybody in the whole cell block was dancin' to the jailhouse rock." Efectivament, com si fos un cant de sirena (encara que manatí li és més escaient), el "Elvis Rock the Canyon Cafe" m'estava cridant.

Pels que penseu que vist l'aspecte segur que devia aturar-me i fer una foto ràpida amb el cotxe en marxa, que mai se sap; esteu molt equivocats. Vaig entrar-hi, dinar una hamburguesa amb patates fregides (què volíeu que demanés?) i fer una fotografia pels incrèduls. Per cert, el quadre del wàter és per si necessites inspirar-te?

Deixant la prosa a banda, ja coneixia el bar d'abans i tenia moltes ganes d'anar-hi, però no trobava l'excusa. Quedava, més o menys, en la ruta i, justament, vaig arribar al migdia. La veritat és que és un restaurant totalment recomanable: el menjar és bo, el preu adequat (i més barat que a la capital) i el cambrer amable. Cap adjectiu faria justícia a la decoració, així que us animo a retrocedir en el temps i gaudir dels 60s.

Amb la panxa plena i l'esperit satisfet continuo la meva marxa. A mesura que s'avança cap al nord el paisatge es fa cada cop més espectacular. He estat en canyons més estrets i amb les parets més altes, però en cap tan magnificent com el del riu Fraser. Cada cop tinc més ganes d'anar a les rocalloses, com deuen ser?

El viatge continua retrocedint en el temps fins a una època de grans aventures, però, malgrat que la industria de Hollywood ens ho intenta tapar, també obscura. Vaig arribar al final del segle XIX, quan els homes tenies pèls a les cames i els tomàquets tenies gust a tomàquet. Vaig visitar el "O'Keefe Ranch". Resulta que Cornelius O'Keefe, ascendent d'immigrants irlandesos, cansat de la vida nòmada i després de fer diners com a cowboy, fundà el primer ranxo de l'Okanagan Valley al 1867. Amb el temps els fills i els néts es van avorrir de la vida ramadera, van vendre la gran part de les terres (imagino que ara deuen ser rics vivint de rendes) i la part edificada del ranxo a l'ajuntament de Vernon (localitat on està situat) per un dolar; a canvi, això si, de conservar-ho en el seu estat original i fer-hi un museu. És força interessant i, he d'admetre, que hem va fer molta gràcia poder pujar a un paller autèntic, mai havia estat a cap. Allí em vaig preguntar... ¿quants petits O'Keefe no reconeguts s'hi van engendrar entre aquelles quatre parets? Per acabar, vaig fer també una visita guiada (jo sol, quina vergonya!) per la mansió, plena de pijadas de l'època com una llàntia de cristall milanès, amb un guia holandès. Us deixo un parell de fotografies.

Vernon, la següent parada, està situat només 10km al sud, però jo crec que en vaig recórrer uns milers i tampoc en segle XXI. És la típica ciutat del centre dels EEUU: carrers amples, un eix comercial i tot d'edificis d'una sola planta. Avorrit com ell sol. El millor, però, el motel on vaig dormir

Per dins estava força net. El llit no vibrava, avorrits!, però hi havia quelcom de més sorprenent a la tauleta de nit.

Al tornar a casa, ho vaig comentar a la Helen i al Yuta, i a ells el que els hi va sorprendre va ser que els hotels d'Europa no tinguin bíblia. Gràcies a Deu estem més civilitzats.

Al vespre arribà el plat fort i l'objectiu del viatge: veure una cursa de la Nascar (canadian tire series) en "vivo y en directo". És cert que és menys tecnològica que la fórmula 1 i que és encara més espectacle (per cert, treuen el safety car al mínim incident), però a tots els que diuen que és un rotllo (i una estupidesa) veure una vintena de cotxes donant voltes en un oval: us repto a veure'n una. Em va sorprendre gratament. El silenci sepulcral mentre, tots drets i amb les gorres a la mà, es cantava l'himne canadenc i el "Ladies and Gentleman start your engines", seguit del rugit salvatge de vint-i-un V8, són dos moments increïbles. I he de reconèixer, a més, que quan van passar amb sortida llançada se'm va posar la pell de gallina. Les 300 voltes (150 milles) no se'm van fer avorrides (encara que el seient era incòmode i feia rasca, era una cursa nocturna). També he de dir que el públic era peculiar i variat, i molt més educat i civilitzat que el de Montmeló.

Com a curiositat hi havia pilots massa motivats

i altres de molt ganduls.

L'endemà el dia va començar ben d'hora i després d'una curta volteta per Vernon, em vaig dirigir cap a Kelowna, la ciutat més gran de l'Okanagan Valley. Gran ho és, però... la vaig creuar sense veure ni un sol carrer amb un mínim encant. El temps guanyat a Kelowna el vaig ben aprofitar per anar al "Bear Creek Provincial Park". Allí em vaig banyar i prendre el sol en una platja del Okanagan Lake. Com podeu veure, estava força concorreguda.

Aquell trosset de paradís era tot el contrari a la ciutat turística d'Osoyoos, a tocar de la frontera ianqui. En aquest punt vaig tornar a entrar en un forat intergalàctic, reapareixent entre 200 i 8.000 anys en el passat. Vaig visitar el centre d'interpretació del desert dels Nk'Mip. Un moment! Què al Canadà hi ha un desert? Sí. M'estàs dient que a la Columbia Britànica, a tan sols 300km de Vancouver hi ha un desert? Sí.

Bé, desert desert, s'ha d'agafar molt entre cometes. Diguem que és una praderia, tipus Far-West. Però us ben juro que feia una calor desèrtica, clar que eren les dues del migdia; tinc unes idees...

Només accedir al museu la noia de l'entrada em diu que vagi ràpid a l'auditori que començava la conferència sobre els "Pow-wow", que són uns festivals de música i dansa tradicional on es troben First Nations d'arreu del continent. La teoria està molt bé, però entro a la sala i hem trobo un noi jove amb texans i camisa blanca tocant un tambor amb molta força i fotent crits. Si ell sol ja impressionava, et pots imaginar el que devien pensar els pobres coiots quan, en mig de la nit, es trobaven una tribu amb tres o quatre paios tocant el tambor i cantant. Estèticament no em va agradar (curiosament tenia certes reminiscències al flamenc), però va ser màgic poder assistir a un petit fragment de concert d'una cultura mil·lenària interpretat per un dels seus membres. En el centre també hi havia un tipi amb un audiovisual que t'explicava una llegenda sobre com el deu coiot havia salvat els salmons, i els llops i ossos havien ensenyat a l'home a pescar i respectar la mare natura. Acabava dient que el nou repte del coiot és salvar-nos dels monstres, l'home blanc. I això em va fer pensar... és cert, em fa vergonya ser dels "dolents", però... no són ells qui han muntat un "resort" amb piscines i golf al mig del desert? És cert que han de viure i és preferible construir un complex de vacances que no pas un casino o un club de golf elitista i després prohibir l'entrada a la seva "barriada" i no explicar ni donar a conèixer la seva cultura (estic criticant als Musqueam de Vancouver). A més, els Nk'Mip a banda de difondre i explicar la seva cultura, modus vivendi i l'ecosistema del desert, tenen un programa de recuperació de cròtals.

Quan vaig acabar de socarrar-me miro el rellotge i... anava tard, havia de tornar el cotxe i tenia 400km per endavant. Abans d'iniciar el viatge de retorn a la vida moderna em vaig acomiadar de les praderies que a tots ens han fet somiar de petits.

He de dir que en el tram de carretera de tornada em vaig divertit amb el cotxe, tranquil·la mama que no vaig agafar cap velocitat esbojarrada; encara que segur que algun canadenc és va recordar de tu. Aprofito per avisar al L.G. que tingui paciència, que la majoria de conductors són uns vertaders inútils. Em vaig sentir com a casa quan a l'autopista em vaig trobar un bon embús, obres, clàxons, els homeless, els gratacels que tapen el sol... amb lo tranquil que estava al desert buscant serps i escoltant tambors...

Després de 1.200km i molts dòlars (no els vull comptar per no estirar-me els cabells), d'aprendre d'altres cultures i de submergir-me en el passat només tinc ganes de repetir. Viatgeu!, és igual com ho feu, però sobretot tingueu el ulls ben oberts, parleu amb desconeguts, tasteu menjars exòtics, escolteu altres sons i, sobretot, abandoneu els estereotips. Només és lliure qui descobreix el món amb els ulls dels seus pobladors.  

21: ¿Es que eso no puede hacerlo otro?

Un dels avantatges de viure a Nord-America és que entens alguns dels acudits dels Simpsons que com a Europeus no acabàvem de comprendre. Amb l'escena que us acabo d'ensenyar m'he sentit especialment identificat. I és que a Vancouver el servei d'escombraries de la ciutat és, per a una Barceloní com jo, com a mínim peculiar.

El primer que sorprèn és que no tenen contenidors pel carrer. De quan en quan en quan et trobes alguna paperera, però ja està. Això en les zones residencials, al downtown tenen uns contenidors metàl·lics força lletjos, aquells on els policies busquen la prova definitiva, en els carrerons entre edifici i edifici. Però jo us parlaré de la meva zona. Igual que a Springfield, cada casa té el seu propi cubell de les escombraries que s'ha d'arrossegar fins al jardí del darrera (recordareu d'altres blogs que totes les cases tenen carrer principal i carreró del darrera, anomenat "alley"). A diferència dels Simpsons no ho hem de fer cada dia, sinó un cop per setmana, però tenim més d'un cubell.

I és que el sistema de classificar les deixalles tampoc segueix el sistema mètric. El contenidor de rebuig és negre, fins aquí OK, però l'orgànic és verd. Nosaltres el tenim marró, però el verd recorda a l'ecologia, les verdures... i té cert sentit. Nosaltres el verd el fem servir pel vidre. Ells el vidre el posen junt amb els envasos amb una caixa de plàstic de color blau. Aquí ja la "liem parda", sobretot perquè el paper va en una bossa plastificada de color groc. Així que no només agrupen dos tipus de materials, sinó que creuen els colors, ¿estamos locos? Però no acaba aquí, resulta que el paper de diari ha d'anar a part en una bossa plastificada de color blau.  En resum, que un cop a la setmana hem de treure a fora dos contenidors, una caixa i dues bosses. Nosaltres ho fem per la nit abans d'anar a dormir, i ara a l'estiu encara, però quan fa fred i plou és de lo més agradable. Com a anècdota, explicar que al principi d'arribar, una nit la Helen i el Yuta van sortir a sopar fora i em vaig encarregar del tot el procés. Era negra nit i al sortir a fora un cotxe patrulla em va apuntar amb una superllanterna, ni que fos un al·ligàtor. Per sort no estic a Alamaba sinó al Canadà, i abans de disparar van voler comprar qui feia el soroll.

I la gran pregunta és: quin dia hem de fer tot això? Doncs té difícil resposta perquè m'ho van canviant cada dos per tres i no avisen. Ara serà els dimecres a primera hora del matí i cada setmana reciclatge i orgànic i cada dues, a més, rebuig. Per a més informació: http://vancouver.ca/home-property-development/garbage-and-recycling-collection-schedules.aspx

20: UBC: A place of mind

Us presento a la meva universitat: "University of British Columbia" (UBC), que encara que no ho sembli, he vingut a treballar, no de vacances (les fotos no són meves).

Bonica, oi? S'hi està prou bé, és realment un món a part i és curiós que no hi ha edificis per facultats, sinó per centres de recerques, que es prioritzen davant de les classes. Evidentment, no parlaré de la meva feina en un lloc d'accés públic com aquest, així aprofitaré per desfogar-me.

Com us podeu imaginar tot això té un preu. Menys del que us podríeu arribar a pensar. I és que el preu de la matrícula d'un grau (antiga llicenciatura) val entre $4.000 i $6.000 l'any pels residents a la British Columbia, i pels estrangers ja puja fins a uns $25.000, també per any. Els preus els he tret del sistema automàtic de taxes de la UBC (són oficials).

$5.000 per la majoria de vosaltres us semblaria una bestiesa, però si ho posem en perspectiva, tampoc és tant. Segons el rànquing QS (actualment el més utilitzat i sense aplicar filtres per carreres): http://www.topuniversities.com/university-rankings/world-university-rankings/2012) en què es valoren tan paràmetres de docència com de recerca, la UBC és la 45 millor uni de tot el món. No para de construir nous centres de recerca, millora els equipaments, augmenta les places de residència, etc. Per tant, és una universitat puntera i tot sembla indicar que ho seguirà sent. És cert que no només obté més finançament que la UAB (per posar un exemple totalment a l'atzar) per les matrícules, segurament hagi venut part dels terrenys a particulars (es pot viure a la UBC sense ser estudiant, de fet és una de les millores i més cares zones de Vancouver), però també, i m'estic tirant pedres sobre el meu propi terrat: cobra per aparcar. És una universitat on estudien i treballen més de 60.000 persones sense gaire trànsit i els cotxes no s'amuntonen un sobre els altres. I és que per poder aparcar a la UBC has de gastar-te $90 mensuals (tarifes: http://www.parking.ubc.ca/student_rates.html). A més, no té despeses inútils com un servei d'autobusos intern, (els urbans comuns i silvestres entren al campus) ni cafeteries a preu de menjador escolar, ni han de pintar les parets cada cop que algú protesta. També és cert que de quan en quan se'ls gasten sense gaire criteri: com la nova font del passeig central (encara no està acabada del tot):

I seguint amb el meu esperit crític, per si no ho havíeu notat, després de conèixer els números de la UBC vaig voler comprovar els de la meva alma mater (Universitat Autònoma de Barcelona: UAB). A mi estudiar em va costar uns 700€ a l'any. Molt allunyats dels $5.000 i aparco gratis. Actualment, fer la carrera de psicologia en el pla antic costaria (uns 70 crèdits per any) uns 1.600€, més del doble que em va costar a mi, però encara molt allunyat dels $5.000 de referència. Posant-nos amb el pla nou, el grau (amb 60 crèdits ECTS, seguint el pla d'estudis) costaria 2.300€. Aquesta xifra ja pica més, i és 3.3 vegades més que quan jo vaig fer la carrera. Però un altre cop, segueix estan molt lluny dels estàndards canadencs.

Fem un pas més enllà en aquest exercici de reflexió i mirem si el preu es correspon a la qualitat. Tornem al rànquing QS i ens trobem a la UAB en el lloc 176!!! Molt allunyat del 45 de la UBC. Mirem els preus de la 175 que és la Queen's University (Canadà) que està pels $5.000 i de la 177 que és la VU Univesity Amsterdam (Holanda) que està per uns 3.000€ (i als estrangers 19.000€). Per tant, sembla que la UAB té una relació qualitat/preu força bona. O sigui, que a nivell internacional té un preu més que adequat pel seu nivell. Interessant, oi? Busquem altres universitats espanyoles i en el lloc 187 trobem a la UB (la coneguda com la "central"), a l'Autónoma de Madrid a la 205, la Complutense a la 226, la Pompeu Fabra en el 266, la Carlos III en el 343, la UPC en el 350, Navarra 359... i a partir d'aquí el rànquing ja s'agrupa de 50 en 50. A mode totalment burlesc, la "Universidad de Salamanca" està entre la 451 i la 500, al mateix nivell que la "Ural Federal University" (Rússia) i que la University of Nebraska-Lincoln (EEUU), de l'estat de la Penny de "The Big Bang Theory". Deixant les conyes a part i possibles crítiques al criteri del QS, no ens hauria de sorprendre que les millors universitats siguin catalanes (i madrilenyes), atès que és la comunitat on es paga més pels estudis superiors (bé, Madrid és la segona més cara). Així que, a nivell estatal a més qualitat major preu. Tot va encaixant sorprenentment bé. Per acabar...quan deuen costar les millor universitats del món? el MIT (EEUU) $41.000 l'any, Cambridge (UK) $15.000 i Harvard (EEUU) $39.000. Hi ha excepcions, com les universitats finlandeses, franceses o alemanyes que estan força altes i costen més o menys com la UAB (i algunes totalment gratuïtes), però el que hem aprés d'aquest exercici és que: SI VOLEM QUALITAT L'HEM DE PAGAR.

I per si no m'estava emmerdant prou, sembla que potser el nostre sistema necessita algun canvi. Obviant que el principal seria gastar els impostos en coses més útils i eliminar la corrupció, Bankia, la comunitat Valencia, TV1, l'exèrcit, l'aeroport de Castelló, l'església catòlica... (per cert, quasi tot relacionat amb el PP); si volem que Catalunya sigui un país competitiu, punter, amb empreses tecnològiques, etc. el primer que cal és tenir una base científica amb científics qualificats. Això només s'aconsegueix amb diners, finançant projectes i pagant als investigadors amb un sou digne i d'acord al seu grau. Com podríem tenir més diners? Una bona opció seria que els estrangers paguessin tres, quatre o cinc vegades més (amb el sistema de càlcul del web de la UAB no hi havia canvis marcant o desmarcant la casella de resident extracomunitari, potser la situació ha canviat, ho desconec). No vull semblar racista, però si els meus pares han estat 18 anys (quan vaig entrar a la uni) finançant la UAB amb els seus impostos, és lògic que paguin menys que algú que només porti cotitzant 3 anys (o fins i tot cap). A Vancouver, que té una taxa de població immigrant del 53% aprox. funcionen així. Evidentment, crèdit suspès, crèdit que hauria de pagar-se al 100% de la butxaca de l'estudiant. Què vol dir que l'estat ha de finançar les assignatures NO aprovades? La tasca dels estudiants és estudiar i si no ho fas i suspens, cap problema, no s'acaba el món, però tampoc es pot pretendre que l'estat pagui pel teu error. Finalment, com podeu intuir el que crec que s'hauria de fer és acabar amb allò de "café para todos".  Som ja grans per reconèixer que les persones som diferents. Igual que accepto que seria un ballarí ridícul o un mecànic maldestre, també s'hauria de reconèixer que hi ha gent que no serveix per estudiar. I acceptar-ho com una cosa normal, que tenir una carrera universitària no ens fa ni millor ni pitjor persones, però no invertir en talent per por a que els qui no en tenen es sentin ofesos ens està portant a tots a la misèria. Per tant, crec que pujar substancialment els preus universitaris sense temor a perdre estudiants (siguem sincers, actualment sobren llicenciats) a canvi de ser molt més exigents amb els resultats de recerca (que deu ni do el que es veu pels departaments) i augmentar significativament les beques, prenent com a índex de referència l'expedient acadèmic i el CV (no el nivell de rendes dels pares), seria una bona alternativa. Això sí, com ho proposi en una assembla universitària a l'endemà he d'anar amb escolta, perquè tots sabem que les assembles estudiantils són democràtiques.

PD: Per si algú té curiositat, us passo el link d'un documental de "30 Minuts" (en castellà, a mi em va sonar molt estrany) sobre l'historia del "Café para todos". Com d'entrada no té a veure amb el tema del blog, encara que el principi ideari és el mateix (i per mi igual d'absurd), prefereixo indicar-ho aquí al final; per no esquitxar políticament aquesta reflexió universitària:
https://www.youtube.com/watch?v=l38wdczIpYk

19. Northern Lights

Aquestes dues fotos corresponen a l'aurora boreal. És cert que no són grans instantànies, segurament estan un xic sobreexposades i desenfocades (ja sabeu que no tinc gaire feeling amb la càmera), però NO estan modificades, realment el color del cel era aquest la nit del 31 de maig.

També he d'admetre que no havia l'espectacularitat que hom associa a l'aurora (link); malgrat tot, sortir del cotxe i contemplar aquesta taca verda al cel va ser un moment especial. A més, un estel fugaç va posar la cirereta al pastís. Què com sé que eren les llums del nord i no un núvol radioactiu digne d'"Expedient X"? Primer, perquè no estàvem a prop d'Ascó, segon perquè no hi havia núvols (en la primera foto es poden veure alguns estels) i tercer, les taques s'anaven movent. Pels ignorants que penseu que veure aquest esquitx d'aurora al Canadà no té punyetera gràcia, recordar-los que Vancouver està a una latitud de 49º. A mode de comparació, Marrakech 31º, Barcelona 41º, Paris 48º, London 51º i ciutats turístiques per l'aurora com Tromsǿ (Noruega) 69º o Yellowkinfe (Canadà) 62º. Qui esperaria veure aquest espectacle a Bèlgica?

Els que em coneixeu sabíeu que uns dels objectius del Canadà era veure l'aurora, però era molt difícil d'aconseguir, atès que moltes astres s'havien d'alinear:

1r Predicció d'alta activitat solar (http://es.wikipedia.org/wiki/Aurora_polar), que anava controlant regularment per: http://www.gi.alaska.edu/AuroraForecast

2n Ha de ser fosc, de nit

3r Dia clar, sense núvols.

4rt Amb antelació suficient per poder planificar l'expedició: cotxe de lloguer i, segons com, motel reservat.

5e No tenir res planejat a la feina que sigui imprescindible fer aquell dia i hora.

Com podeu veure, era realment complicat. La nit del divendres 31 de maig al dissabte 1 de juny, la punyetera casualitat (a l'estiu hi ha menys probabilitats d'ocurrència) va fer que mirés la predicció i a les 22h l'activitat havia estat de "High +++" (el màxim que havia vist era de "Active") i Vancouver estava al centre de la radiació. Desafortunadament, no havia manera de poder fugir de la contaminació llumínica i de les altes muntanyes que envolten la ciutat; a més, el Yuta i la Helen no hi eren. Aleshores, escolto com arriben. Els hi comento (el Yuta ja estava en pijama) i malgrat estar cansats, s'apunten a l'expedició. A quarts d'una estaven a uns 40km al nord de Vancouver prenen les fotos. Al tornar a caseta torno a comprovar la predicció i a les 23h l'activitat havia estat de "High +", així que anava de baixada, ufff pels pèls!

Per l'endemà, jo ja estava donant-li voltes a llogar un cotxe i marxar la següent nit fins a Pemberton (160km) on hi ha una vall important. Però al llevar-me dissabte un cel gris i plomís em donà el bon dia. La lliçó, per tant, és que si vols una cosa intenta-ho! encara que algú pugui pensar que és una bogeria, és el teu desig i potser no es torna a complir mai més.

PD: L'endemà al matí en Yuta, després de donar-li infinites voltes, va comprar-se una moto. Una elegant Honda CBR 250R. Casualitat... oi?