21: ¿Es que eso no puede hacerlo otro?

Un dels avantatges de viure a Nord-America és que entens alguns dels acudits dels Simpsons que com a Europeus no acabàvem de comprendre. Amb l'escena que us acabo d'ensenyar m'he sentit especialment identificat. I és que a Vancouver el servei d'escombraries de la ciutat és, per a una Barceloní com jo, com a mínim peculiar.

El primer que sorprèn és que no tenen contenidors pel carrer. De quan en quan en quan et trobes alguna paperera, però ja està. Això en les zones residencials, al downtown tenen uns contenidors metàl·lics força lletjos, aquells on els policies busquen la prova definitiva, en els carrerons entre edifici i edifici. Però jo us parlaré de la meva zona. Igual que a Springfield, cada casa té el seu propi cubell de les escombraries que s'ha d'arrossegar fins al jardí del darrera (recordareu d'altres blogs que totes les cases tenen carrer principal i carreró del darrera, anomenat "alley"). A diferència dels Simpsons no ho hem de fer cada dia, sinó un cop per setmana, però tenim més d'un cubell.

I és que el sistema de classificar les deixalles tampoc segueix el sistema mètric. El contenidor de rebuig és negre, fins aquí OK, però l'orgànic és verd. Nosaltres el tenim marró, però el verd recorda a l'ecologia, les verdures... i té cert sentit. Nosaltres el verd el fem servir pel vidre. Ells el vidre el posen junt amb els envasos amb una caixa de plàstic de color blau. Aquí ja la "liem parda", sobretot perquè el paper va en una bossa plastificada de color groc. Així que no només agrupen dos tipus de materials, sinó que creuen els colors, ¿estamos locos? Però no acaba aquí, resulta que el paper de diari ha d'anar a part en una bossa plastificada de color blau.  En resum, que un cop a la setmana hem de treure a fora dos contenidors, una caixa i dues bosses. Nosaltres ho fem per la nit abans d'anar a dormir, i ara a l'estiu encara, però quan fa fred i plou és de lo més agradable. Com a anècdota, explicar que al principi d'arribar, una nit la Helen i el Yuta van sortir a sopar fora i em vaig encarregar del tot el procés. Era negra nit i al sortir a fora un cotxe patrulla em va apuntar amb una superllanterna, ni que fos un al·ligàtor. Per sort no estic a Alamaba sinó al Canadà, i abans de disparar van voler comprar qui feia el soroll.

I la gran pregunta és: quin dia hem de fer tot això? Doncs té difícil resposta perquè m'ho van canviant cada dos per tres i no avisen. Ara serà els dimecres a primera hora del matí i cada setmana reciclatge i orgànic i cada dues, a més, rebuig. Per a més informació: http://vancouver.ca/home-property-development/garbage-and-recycling-collection-schedules.aspx

19. Northern Lights

Aquestes dues fotos corresponen a l'aurora boreal. És cert que no són grans instantànies, segurament estan un xic sobreexposades i desenfocades (ja sabeu que no tinc gaire feeling amb la càmera), però NO estan modificades, realment el color del cel era aquest la nit del 31 de maig.

També he d'admetre que no havia l'espectacularitat que hom associa a l'aurora (link); malgrat tot, sortir del cotxe i contemplar aquesta taca verda al cel va ser un moment especial. A més, un estel fugaç va posar la cirereta al pastís. Què com sé que eren les llums del nord i no un núvol radioactiu digne d'"Expedient X"? Primer, perquè no estàvem a prop d'Ascó, segon perquè no hi havia núvols (en la primera foto es poden veure alguns estels) i tercer, les taques s'anaven movent. Pels ignorants que penseu que veure aquest esquitx d'aurora al Canadà no té punyetera gràcia, recordar-los que Vancouver està a una latitud de 49º. A mode de comparació, Marrakech 31º, Barcelona 41º, Paris 48º, London 51º i ciutats turístiques per l'aurora com Tromsǿ (Noruega) 69º o Yellowkinfe (Canadà) 62º. Qui esperaria veure aquest espectacle a Bèlgica?

Els que em coneixeu sabíeu que uns dels objectius del Canadà era veure l'aurora, però era molt difícil d'aconseguir, atès que moltes astres s'havien d'alinear:

1r Predicció d'alta activitat solar (http://es.wikipedia.org/wiki/Aurora_polar), que anava controlant regularment per: http://www.gi.alaska.edu/AuroraForecast

2n Ha de ser fosc, de nit

3r Dia clar, sense núvols.

4rt Amb antelació suficient per poder planificar l'expedició: cotxe de lloguer i, segons com, motel reservat.

5e No tenir res planejat a la feina que sigui imprescindible fer aquell dia i hora.

Com podeu veure, era realment complicat. La nit del divendres 31 de maig al dissabte 1 de juny, la punyetera casualitat (a l'estiu hi ha menys probabilitats d'ocurrència) va fer que mirés la predicció i a les 22h l'activitat havia estat de "High +++" (el màxim que havia vist era de "Active") i Vancouver estava al centre de la radiació. Desafortunadament, no havia manera de poder fugir de la contaminació llumínica i de les altes muntanyes que envolten la ciutat; a més, el Yuta i la Helen no hi eren. Aleshores, escolto com arriben. Els hi comento (el Yuta ja estava en pijama) i malgrat estar cansats, s'apunten a l'expedició. A quarts d'una estaven a uns 40km al nord de Vancouver prenen les fotos. Al tornar a caseta torno a comprovar la predicció i a les 23h l'activitat havia estat de "High +", així que anava de baixada, ufff pels pèls!

Per l'endemà, jo ja estava donant-li voltes a llogar un cotxe i marxar la següent nit fins a Pemberton (160km) on hi ha una vall important. Però al llevar-me dissabte un cel gris i plomís em donà el bon dia. La lliçó, per tant, és que si vols una cosa intenta-ho! encara que algú pugui pensar que és una bogeria, és el teu desig i potser no es torna a complir mai més.

PD: L'endemà al matí en Yuta, després de donar-li infinites voltes, va comprar-se una moto. Una elegant Honda CBR 250R. Casualitat... oi?

18. Torrente 2: Mission in Marbella

Permeteu que avui hem posi cinèfil. Si us fixeu en el títol, no hi ha cap error ortogràfic, vaig veure la pel·lícula amb subtítols en anglès (llàstima que no estigués doblada del tot). Un no pot estar a Canadà i no saber com traduir a l'anglès:  "¿Nos hacemos unas pajillas?", mai se sap quan em pot ser útil. Em va sorprendre la de matisos de vocabulari que es perdien entre els que deien els personatges en castellà i el que es llegia en anglès.  

Ara ho hauré de compensar, ves a saber que s'acaba pensant aquesta gent dels espanyols amb Torrente. Per exemple, amb:  "Mar adentro", "La lengua de las mariposas", " La vida secreta de las palabras"... Això sí, també hauria pogut ser molt pitjor i ensenyar-los "Vicky, Cristina, Barcelona" (ja sé que no és espanyola, però per al·lusions...) o "El milagro de P. Tinto", si algú té ganes d'una bona dosis de surrealisme i mal gust està a youtube: https://www.youtube.com/watch?v=P_TNFqzXdnE

Curiosament, he anat més al cine aquí que no pas en els darrers sis mesos a Barcelona. No sé com s'ho fan, però el Yuta i la Helen a vegades obtenen entrades i em conviden. Primer vàrem anar e veure "Warm Bodies". Típica comèdia absurda nord-americana amb un toc d'originalitat i amb en John Malkovich, que sempre és d'agrair. Em va agradar per passar l'estona i vaig entendre força els diàlegs.

La segona va ser la multigalardona als Òscars, encara que no com a millor pel·lícula: "Life of Pi". És una pel·lícula per a què els que només vegin made in Hollywood (i no escriuré més adjectius per no ferir sensibilitats), puguin fer-se els interessants en una primera cita. La peli no està malament, la historia té algun detall que et fa pensar i en Gérard Depardieu està brillant. Però que voleu que us digui, d'aquí a uns anys no la recordaré, del mateix director prefereixo "Brokeback Mountain". I el que més em rebenta és l'ús dels animals. Algú de vosaltres segur que em dirà que està tant ben feta que no m'he adonat que el tigre està digitalitzat. Doncs us respondré dient que es van fer servir 4 tigres per les escenes més complexes com quan nada. Així que es van destrossar la vida de 4 éssers vius per entretenir-nos durant uns pocs minuts. A més, i és lleig que ho digui, tots sabem que "hi ha animals més iguals que d'altres" i el tigre de bengala es troba en perill d'extinció; felicitats senyor Lee. Després caldria saber, no he pogut trobar, d'on va sortir l'orangutan,  la hiena, els suricates... això si, l'Ang Lee és un gran artista i els científics que es dediquen a la recerca bàsica uns... (tampoc diré cap adjectiu)...que han d'anar en compte del que diuen per les accions dels grups pro-animals, com a exemple: http://www.straight.com/blogra/365631/posters-offer-1000-reward-evidence-animal-testing-ubc

En fi, si penseu que exagero, doneu-li un cop d'ull a la Fundació Mona i sabreu on acabaran aquests pobres bèsties: http://www.fundacionmona.org/ca/

També vaig assistir, al poc d'arribar a Vancouver, a una conferencia i visualització d'una peli sobre la vida de Darwin ("Creation"). El film deixava molt que desitjar, però mireu a qui vaig conèixer en persona.

He de dir que cada cop m'agrada més el cinema independent i d'autor (si té algun Óscar, vigila; i si té algun premi a Sundance, bingo!). Serà cosa de  les ullers de pasta i d'anar en bici a la uni, per sort encara no menjo tofu. Afortunadament, estic trobant molt bons títols a la biblioteca del barri. A més, es van intercanviant els documents entre les diferents biblios (així vaig aconseguir agafar Torrente), fent que sempre es trobin novetats. Dels títols que anomenaré a continuació tots són altament recomanables. Vaig voler tornar a veure algunes pel·lícules en versió original: "Transamerica", "París, Texas" i " The Squid and the Whale". N'hi ha tres que em van tocar la fibra especialment:

- "Junebug": Una historia simple per fer-te adonar de lo perillosa que és la intolerància, la manca de respecte i el sentir-se superior. A més, a nivell personal, aquesta em va ser important perquè al no tenir subtítols, la vaig haver de veure a "pelo", i la vaig entendre (el diàleg era el més important). I per primera vegada em vaig sentir competent amb l'anglès. I he de confessar, em fa una mica de vergonya, però; que la protagonista (Madeleine;  Embeth Davidtz ) em va resultar molt atractiva.

- "Get Low": Malgrat ser la més "Made in USA" de totes elles, tracten la crueltat humana d'una manera irònica prou interessant. A més, el Robert Duvall i el Bill Murray són uns actorassos.

- "Man on Wire": Aquest documental a nivell audiovisual és una obra d'art i et demostra que amb esforç (i amb una mica de sort) realment no hi ha res impossible.  Qui no ha creuat les Torres Bessones passejant per un cable?

Per últim, citaré les altres, que encara que no les hagi destacat, no són pas dolentes: "A serious Man", "Juno", "Submarine", " It's a kind of funny story" i "Flipped". Quina serà la següent?

I encara no us he donat la traducció de las pajillas, d'això se'n diu mantenir la intriga:

"WHAT IF WE JERK OFF?"

16. El meu barri

Aquest cop m'agradaria presentar-vos el barri on visc, que ara que ha arribat la primavera i fa més solet llueix força. Com serà més aviat un passeig fotogràfic, m'agradaria posar-hi música com he fet en alguna altra ocasió. Avui toca:

Com ja us hauré dit altres vegades, visc al barri de Kerrisdale, però a la frontera amb el de Dunbar.

On hi ha carrers verds,

roses,

i verds-roses.

La ciutat de Vancouver té una manera interessant d'anomenar els carrers (llevat d'en el Donwtown) en què d'est a oest tenen un número i es diuen avingudes. Així, començant pel nord: 1st Ave. fins a la 73st Ave. Mentre els carrers verticals tenen noms diversos, molts d'ells d'arbres: Elm, Larch, Fir, Oak, Yew, Cypress, Maple, Arbutus, Vine, Balsam... El sistema funciona molt bé perquè la ciutat és força quadriculada, t'orientes com a Barcelona, però no t'has d'aprendre: Mallorca, Valencia, Aragó, Consell de Cent... Problemes: doncs que hi ha carrers en diagonal, alguns d'est a oest amb nom en comptes de número i que un cop arribes a la 1st Ave. segueixen havent carrers cap al nord, manca de planificació urbanística, i com seria lleig dir que vius a la "minus-3rd Ave.", tenen nom normal.

Trobem d'amples,

comercials,

mini rotondes que provocaran un accident,

i carrers del darrera per accedir al garatge i desar la brossa.

Us confirmo el que deveu estar pensant, sí, és una zona benestant, un que no és tonto; però no és de les zones més cares de la ciutat. Tenint en compte que era la primera vegada que anava a Amèrica del Nord, em feia gracia poder viure com a les pel·lícules. Amb casetes...

de fusta,

senyorials,

de barrufets, 

modernes,

íntimes,

de l'àvia,

a escala,

pijes (amb Mini blau cel inclòs),

però també alguna cutrilla.

També tenim alguns blocs de pisos que desentonen una mica, almenys no estenen la roba fora...

I, com no, al barri hi ha de tot, des de drug-dealers,

alguna bruixa,

dentistes que també són jardiners,

I fins i tot...

veïns tan finolins que prefereixen sobre entendre el que fan els gossos damunt la gesta, no s'arribi a ofendre algú; amb lo bonic que és dir les coses pel seu nom. No us preocupeu canadencs insípids, als europeus no ens fan por les paraules: excreció, deposició, fem, evacuació, excrement, defecació, femta, caca, pastelet, tifa, cagarro, bonyiga, plasta, caguerada, xurro, regalet, trunyo, cagada, tova, cagalló i, evidentment, merda. Que a gust m'he quedat!

Com veieu es viu molt bé a Vancouver, sentir els ocellets, trobar-te esquirols, nens jugant al carrer, que els cotxes et deixin passar... però perquè tot estigui tant verd... tot té un preu en aquesta vida!

14. The Rite of Spring

Aprofitant l'arribada de la primavera i un dia assolellat pels barems de Vancouver, a Barcelona seria ni fu ni fa, vam anar amb el Yuta a Deep Cove. És una mena de ria a l'àrea de North Vancouver, que destaca per les seves aigües tranquil·les, boscos de coníferes i casetes aïllades de fusta. És una zona que defineix prou bé la costa oest canadenca.

Aquí em podeu veure a la platja de Deep Cove

Malauradament, no érem els únics que celebràvem la primavera anant a caminar per la muntanya, havia força gent pel bosc. A diferencia d'Europa aquí ningú saludava, però també és cert que era un sender de "dominguero", ple de senyals, escales i pontets:

Al cap de 3.8km d'esquivar gossos i criatures arribes a "Quarry Rock". Una pedra gegant evocada a l'oceà on pots menjar l'entrepà tot gaudint d'unes vistes espectaculars. Aquí us deixo la fotografia de rigor.

A la pedra vaig demostrar el meus gens espanyols. Al Yuta no li fan gaire gracies les alçades i només arribar va seure a una distancia més que prudencial de l'estimball. Després de preguntar-li si patiria, vaig començar a fer el cabra pedra amunt pedra avall, fins trobar un lloc tranquil on poder seure amb les cames penjant (no patiu, encara quedava més roca). Al tornar amb el meu amic Japonès, em va explicar que els canadencs del voltant sí estaven patint per mi i per la meva salut, física i mental. I el Yuta em va explicar que els canadencs, gent assenyada, no fan aquestes coses, que són pròpies dels espanyols esbojarrats. No saben el que es perden els canandecs!

Cap a quarts de cinc vàrem arribar a caseta després de quasi 8km a peu i 60km en bicicleta. Va ser un bon repte i una gran excursió. A més, anant cap allà em vaig trobar un DMC DeLorean, el cotxe de "Back to the future". No em vaig atrevir a fer una foto amb ell perquè no era l'únic que l'estava contemplant. Quin bon auguri per començar la primavera!

Per a molts catalans aquesta estació sona així:

 

Qui no ha vist any rere any "Atrapat en el temps" per TV3? A l'endemà de l'excursió, llegeixo pel 324 que els veïns d'Ohio volen condemnar a pena de mort a la marmota Phil per haver errat expressant en el pronòstic i atemptar contra la pau de l'estat. Sort que visc a la British Columbia, de totes maneres, no m'atreviré a fer gaires previsions no sigui cas que...

http://www.324.cat/noticia/2085183/societat/La-marmota-Phil-senfronta-amb-la-pena-de-mort-per-errar-en-el-pronostic-del-temps

12+1

Aviso para navegantes: aquest blog té poc a veure amb Canadà, simplement estic utilitzant la plataforma i, de fet, la necessitat d'escriure'l m'ha vingut per estar vivint a Vancouver. Aprofitant la numeració i el tema, consideraré el post com un "bonus track".

Tot el que us explicaré deriva pels problemes que estic tenint per poder conduir. Porto més de dos mesos sense poder-ho fer i quasi mig any sense moto. Entre la targeta de crèdit, la climatologia i la feina no he pogut agafar un cotxe, un bon CD i tres-cents quilòmetres per endavant. Això ha fet que m'adonés quan important és per mi poder allunyar-me de la civilització, jugar amb l'asfalt i descobrir racons amagats. A més, en J.R. s'ha tret el carnet A (culo veo culo deso), jo podré a partir d'aquest mes de juny, i m'han concedit el complement de la beca, o sigui que a nivell econòmic aniré bé.

L'objectiu final de les meves cabòries seria una aventura que sempre he volgut dut a terme: arribar a la meca de tot motorista: Nordkapp. La pregunta és, perquè? Doncs la veritat és que no ho sé. Només si googleixes "nordkapp moto" apareixen més d'un milió de resultats. Una xifra més que considerable. Us deixo un enllaç d'un blog que m'ha semblat força interessant, casolà i autèntic:
http://elmoterosolitario.blogspot.ca/2008/11/viaje-en-moto-cabo-norte-en-solitario.html

I un altre de fashion, però sense ànima:
http://cabonortemoto2011.blogspot.ca/

Per mi anar al Nordkapp seria important perquè és la veritable fi del món, almenys del meu món. Estar a Vancouver m'està fent adonar que sóc Europeu i que pertanyo al vell continent. En general canedencs i europeus som força iguals, però hi ha subtils detalls que marquen gran diferències. Seria una mica com Finisterre pels Romans. A més, clar, dels paisatges tant impressionats que t'hi deus trobar, com l'Atlantic Road: http://www.cosasexclusivas.com/2009/02/atlantic-road-la-carretera-imposible-en.html

Sent realistes, és una aventura que avui per avui queda molt lluny: mínim de 18 dies de vacances, més de 10.000km...  potser seria més adequat agafar experiència en reptes més petits. Concretament estava pesant en 48 revolts repartits en 24 km a més de 2700m d'alçada. Efectivament, és l'Stelvio, el port de muntanya més famós d'Europa. El projecte segueix sent ambiciós, però assequible. Cada cop que llegeixo sobre aquesta mena de viatges m'entren més ganes de fer-ne. Els que em coneixeu sabeu que se'm cau la baba quan trobo alguna moto amb maletes llegint la carretera. A més, com he llegit en un dels blog més pràctics sobre els Alps en moto:  "és com conduir dins el salvapantalles de windows". http://alpesenmoto2012.blogspot.ca/
Ara bé? perquè no el Nordkapp? Seria un bon regal per acabar el doctorat, no trobeu?

De totes maneres, el que estic fent és somiar i primer he de tornar del Canadà, treure'm el carnet i comprar-me un moto. I aquesta és la pregunta que estic intentant respondre, encara que sé que no podré contestar fins al novembre de 2013, i serà quelcom tan simple com quedar-me la moto que me la posi dura. En altres paraules, que quan m'hi assegui per provar-la se m'acceleri el pols. Totes dues metàfores estan extretes dels molts foros que he llegit sobre el tema. A continuació, exposaré les característiques de cada una, els pros i els contres, per poder  tenir una idea global de les alternatives; malgrat que tots sabem que les motos es compren amb el cor i el condueixen amb el cap, i prometo que aquesta és l'última frase feta de moteru.

El primer que cal saber és quin tipus de moto busco: Sport-Turisme d'entre 600 i 800cc i 65-100cv. Per tant, poden entrar trials asfàltiques i nakeds carenades; tant bicilíndriques com tetracílindriques. I faré un petit diccionari pels no entesos que arribin a llegir fins aquí, que seran poquets, gràcies per llegir-me papa i mama. Trials: destaquen per una posició dreta, molt còmode per fer grans quilòmetres, però amb una tècnica especial per gaudir dels revolts, pel seu centre de gravetat alt. Les motos naked carenades o sport són aquelles que tenen una posició entre les trials i les "R", tipus motogp. Per tant, són menys còmodes per viatjar, però amb una posició més natural per treure el cul, cosa que m'encanta, jiji. Com una imatge val més que mil paraules, us passo un web on et mostra com quedaràs sobre la moto: http://cycle-ergo.com/ Senzillament genial!

Les bicilíndriques tenen molta força a poques revolucions (sempre parlant d'estendards motard), poca guerra a altes voltes i són més brusques. Les tetra, en canvi, donen la màxima potencia altes revolucions, estem parlant d'11.000rpm (waw!), i són més fines. El gran dubte que tinc és: què vol dir en termes de prestacions reals que una moto tetracilíndrica amb 100cv i 200kg es quedi parada a la sortida dels revolts si portes una marxa llarga? Els moterus són extremadament fantasmes i he tingut més d'una discussió defensant que una moto de 50cv i amb una relació pes potencia pròxima a un Porsche 911 té potencia suficient. A la resposta, i perquè no et compres una de 50cv? És que per preu és més assequible una de segona mà amb 100cv que una nova amb 50cv; no hi ha al nostre país motos antigues amb 50cv, coses de viure per sobre les nostres possibilitats.
L'última gran qüestió és: ABS si o ABS no? Puc comptar amb els dits d'una mà les vegades que he pogut necessitar o he notat l'ABS amb els més de 7 anys i 75.000km de conducció (moto + cotxe). Encareix força la moto, però... amb un cop que de veritat et faci falta l'amortitzes.

Dit això, passem a veure a les candidates. Hi ha dues que estèticament m'encanten que són: la Honda VFR 800 FI, que se m'escapa del pressupost, i la BMW R 850 R, que pesa com un rinoceront i té un motor avorrit. 

 

VFR                                                     

R850R

Descartades aquetes dues, que com els bascos, dinen a part; passem a les candidates reals:

Yamaha FZ6 S "Fazer"

Pros:

- Estèticament és la que més m'agrada
- Té un motor potent (4cl i 98cv)
- Fina de conduir
- Pesa poc
- Fiable
- Baix preu de compra

Contres:

- Motor molt punxegut
- Consum elevat
- Manteniment elevat (assegurança, pneumàtics,...)
- Les més barates tenen quasi 10 anys i més de 30.000km

Kawasaki Versys 650

Pros:

- Sempre he volgut tenir una Kawa verd llima
- Motor aprofitable (2cl i 65cv)
- Posició còmode
- Manteniment barat
- Fiable

Contres:
- Posició poc esportiva
- Moto brusca: vibra, canvi dur, poca distància entre eixos, etc.
- Preu elevat

BMW F 800 S

  

Pros:

- Molt equipada: punys calefactables, ordinador a bord, ABS, i moltes vegades maletes "oficials"
- Bon motor (2cl i 85cv)
- Amb corretja en comptes de cadena (ni s'engrassa ni es tensa)
- Àgil en tots els terrenys (ciutat, carretera, autovia)
- Consum molt baix (4.5l als 100km)

Contres:

- És una BMW, alguns motoristes d'aquesta marca no em saludaven
- Fals dipòsit de plàstic (problemes per la bossa)
- Poca protecció aerodinàmica
- Posició molt esportiva
- Preu elevat
- Fiabilitat en entredit

Dit això: QUINA  ÉS LA VOSTRA PREFERIDA?
Descarto a la ER-6f per un disseny molt simple, la Deauville perquè no tinc cinquanta anys, la Bandit S perquè té un tub d'escapament horrible i pesa més del que val, i a la CBF 600 S perquè en la relació preu/motor/pes/estètica la Fazer la guanya per golejada. Ja sé que necessito una v-Strom 650, però no m'acaba de fer el pes.

V-Strom

A seguir somiant....