Sí, he encetat la temporada de platja a principis de maig
al Canadà, qui ho diria?; no, no era nudista; i tampoc m'he banyat, com diria
el Yuta no he demostrat la meva masculinitat. L'aigua estava molt freda i només
vaig remullar-me els peus per poder dir que he "tocat" l'oceà
Pacífic.
Aquell diumenge va ser la meva primera gran aventura al
Canadà. Aquest cop anava sol i el viatge implicava moure'm amb la bici per bus
i vaixell, cosa que encara no havia fet. L'objectiu era "Bowen
Island" una illa petitona (un xic més petita que Formentera) dins del que
es coneix com a "Gulf Islands". Malgrat estigui molt a prop de
Vancouver, me la van recomanar pels seus boscos i per la pau que s'hi respira,
i efectivament és una meravella. Gràcies L.H.!
La jornada començà a tres quarts de set del matí per
poder arribar a la parada del primer autobús una hora més tard. El pla era
agafar el ja famós 16 fins al Downtown i allí enllaçar amb el 250 o 257 que et
porten fins a l'estació del ferry "Horseshoe Bay". Així m'estalviava
30km de pujades i baixades, i ja tornaria en bici que segur que trobaria cua a
l'autobús. Aquí el sistema de pujar la bici és força enginyós, però només hi
caben dues. La nit abans vaig estudiar el sistema per no ficar la pota.
I, evidentment, la vaig ficar ja en el primer dels
autobusos. L'"enganxe" de la roda del davant anava molt dur i no
acabava d'estirar-lo del tot. El conductor, un noi jove amb la samarreta
oficial dels Canucks (i l'informe?), va ser amable i em va ajudar. Un cop al
Downtown, arribo a la parada del segon i estava a rebentar de gent, amb dues
bicis incloses. M'espero 5 minuts, però al veure la gentada i tenint en compte
els talls de trànsit per la Marató (va coincidir el dia) decideixo anar en bici
fins allà i ja veuríem a la tornada, què són 30km? Al final els vaig fer en
menys d'hora i mitja. Vaig comprar el bitllet d'anada i tornada (a la illa no
hi ha finestreta i puges al vaixell gratis) per mi i la "Catalana"
($13.10). El xinès que venia el bitllets em va veure amb cara de perdut i molt
amable em va explicar on anar abans de preguntar-li jo mateix. Has d'entrar com
en una mena d'aparcament (amb una porta amb codi que pesava un cullò i part de
l'altre) per entrar al ferry com si fossis un cotxe, igual que els hi fan fer
als gossos. Mentre esperava al ferry de les 10, arriba la parella que estava
fent cua a la parada del 257 davant meu. Al final hem arribat igual, clar que
jo suant i ells esmorzant un cafetó i un croissant (Ferrer Style).
El vaixell, Queen of Capilano, era petitet (de fet només
tenen un per fer la ruta de 20 minutets) i podies estar a la coberta amb la
bici. El més curiós va ser veure com baixaven els cotxes, els primers van ser
una moto i un Mercedes que semblaven que estiguessin a Mònaco (a Canadà també
hi ha imbècils). Em va recordar al San Fermines, veient els braus des de la
tanca.
Ja havia arribat a l'illa sense gaires problemes. El
primer que vaig fer va ser anar a l'oficina de turisme, tancada of course, però
amb planells a la porta per poder agafar-los; una bona idea! Decideixo la ruta
i "pa lante". Maleïda illa, és una muntanya russa plena de pujades i
baixades. Decideixo anar cap al nord, allunyant-me dels turistes que es queden
per les tendes d'artesania del port i un petit estany. La carretera està força
bé, hi ha molt poc trànsit (incloent un Datsun dels 70s lila cridaner) i, de
sobte, em trobo un cérvol a plena baixada. Ens mirem i quan vaig a treure la
càmera marxa tranquil·lament pels jardins de les cases que s'integren
perfectament al paisatge. Un animal de la fauna canadenca que he pogut tatxar
de la llista, i no en vaig veure ni tres ni quatre, sinó cinc durant tota la
jornada. Després de suar com un porc (i tornar a maleir el pes de la rèflex)
arribo a la meva primera parada, una platja solitària.
Allò era el paradís: poder estar prenent el sol, veient
el mar amb les muntanyes nevades com a teló de fons no té preu No m'estanya que les
orques estiuegin per aquí. Com volia veure la resta de l'illa decideixo seguir
la ruta, és una llàstima perquè estava a la glòria, llevat de les llanxes a
motor que trencaven el so de les onades.
Exploro una mica més la part nord i me n'adono de la
pressió immobiliària de l'illa, hi ha molts bocins de costa amb el cartell de
privat, i a la part sud-oest s'estan adjudicant nous terrenys edificables,
esperem que sàpiguen aturar-se a temps i no estigui al Zaplana pel mig. La
següent parada va ser el famós llac central, sense gaire historia, un estany
que no val el viatge. I després de "dinar" (si a un sandvitx i una
barreta se'ls pot anomenar així), a les dues de la tarda començo a creuar tota
l'illa per arribar al "far". De camí descobreixo el nou pla
urbanístic i de tant de sol se'm va marcar lleugerament el "moreno
paleta"; dammit! El far és molt petit, però l'entorn és una altre racó inoblidable.
Aquí el mar està lleugerament més mogut (però encara el
categoritzaria com a piscina) i la costa és un xic més agresta. Hi ha una
parella de jubilats gaudint del solet. Com era d'esperar em pregunten per les
fotos, per la bici, què he vist de l'illa i aquestes coses. Em recomanen la
platja de "Bowen Bay", els hi dic que serà el meu proper destí, i és
veritat. L'home: "nice to see your ambition". Quan arribo al
creuament que m'ha de portar o al port o a la platja opto per desdir-me i anar
cap al port. Estic rebentat, entre el sol, el pes i les pujades no podia amb la
meva ànima. A més, anava curt d'aigua, volia veure les galeries d'artesania i
rondava pel meu cap, com voltor afamat, la possibilitat d'haver de tornar en
bici. Això si, menjo un plàtan, ric en potassi, per agafar forces.
L'última parada eren les mencionades tendetes, que feien
pinta de cares, molt cares, i tampoc eren gaire diferents a les que es puguin
trobar a Catalunya. Veig una gelateria, tot il·lusionat demano de llimona i no
en tenen. En quin cony de planeta viu aquesta gent, que no tenen gelat de llimona?
Demano una cola que em va de meravella, a l'ombra d'un arbre.
Finalment embarco a les 16h i, sorpresa, em torno a
trobar a la parella de ciclistes. Aquest cop ja ens saludem. Merda, hauré de
córrer per poder agafar el bus i que no me'l tornin a prendre.
A partir d'aquí vaig ensopegar amb un parell d'espurnes
d'esperances, i és que podria ser que no tots els canadencs fossin uns robots
amb orxata. M'explico, un parell de lesbianes (i perdó pel topicazo, però un
parell de dones madures amb el cabell curt i anant en bici només poder ser
lesbianes) surten disparades del ferry, fent cas omís de la prohibició de
pedalejar en el vaixell. Me les acabo trobant a la parada del bus. Així que les
punyeteres van saltar-se les sagrades escriptures per poder agafar el bus les
primeres, em trobo com a casa! Almenys he fet podi i he guanyat a la parelleta.
Però la meva joia s'esvaeix al veure'ls marxar per la carretera, han seguit la
meva estratègia inicial. Amb les lesbianes fem una mena quid pro quo. Vaig ajudar-les a pujar la bicicleta al porta-bicis a
canvi que una d'elles anés a preguntar al següent autobús (van arribar un
parell alhora, i sort) si podia anar ficant la meva bici mentre esperava el
torn per marxar. El més sorprenent de tot va ser que no vam establir el pla,
ens va sortir de natural.
Quan acabo de posar la meva bici a l"'aparto",
fent-me merda per subjectar bici, casc, bossa davantera, motxilla i fixador,
mentre cap canadenc que feia cua es va dignar a ajudar-me, aquest és el Canadà
que conec! apareix una altra noia (d'acord, dona madura i soltera) amb bici i
alforges. També es fa caldo i li dono un cop de mà. Ella flipa i es desfà en
agraïments, mentre el conductor es preocupa perquè no m'atropelli cap cotxe
durant l'operació "bicicleta".
Finalment, pujo al 257. Com estem en una parada de
ferries, el conductor indica que deixin les maletes on els minusvàlids,
invalidant uns seients plegables. Abans de marxar, una parella de jubilats
roman dreta i la noia (bé, la quarta solterona avançada en edat amb la que
parlo) del meu costat els hi recomana moure les maletes (contradient a
l'autoritat) per poder seure. La parella no considera adequat moure maletes
alienes, jo entro en la conversa oferint el seient, però tampoc el volen. La
"noia" insisteix, perquè la ruta transcorre per l'autopista (i sort,
perquè es mou força). Finalment, movem les maletes (amb idea de col·locació
d'un servidor inclosa, toma!) i seuen. Clar, les dues dones comencen a xerrar i
m'intenten introduir a la conversa. Al final el de sempre, d'on sóc, a què em
dedico... resulta que la parella de jubilats viuen a l'illa de Vancouver, però
van a la ciutat per agafar un vol cap a Escòcia, faran tres setmanes de
vacances i aquesta nit la passaran a ca el germà del marit. Si al final
resultarà que sé anglès i tot. Després del safareig arribem al Downtown a les
sis. Com estic del bus fins els... agafo la bici, una mica de "Dance"
per inspirar-me i torno pedalejant.
