9. Go away coyote, go away!

Mireu aquest vídeo:

Sé que és infantil riure amb això, que és una cosa molt seria aquí a Vancouver, però no ho vaig poder evitar. Us poso en situació. En aquesta meravellosa ciutat tenen una fauna digne de l'Amèrica del Nord. En comptes de tenir coloms i pardals, tenen corbs i oques; en comptes de rates hi ha esquirols, mofetes i ossos rentadors; i, a manca de porcs senglars, tenen coiots. No és broma, és un problema seriós pels danys que causen (sobretot pels atacs als animals domèstics) que va in crescendo. Pels que no sapigueu de quin bitxo es tracta, us penjo un parell de vídeos, interessants també pels zoòlegs més entesos, i que sàpiguen anglès.

Un de divertit i didàctic:

I un altre de sensacionalista, què faríem sense una mica sang i fetge?:

Tornant a la historia que ens ocupa.. els canadencs, com són gent civilitzada, han decidit aprendre a conviure amb aquests cànids. Jo conec un país que per una ovella morta és justifica acabar amb més d'una espècie: llops, óssos, etc. Imagineu-vos quants coiots tindríem a Barcelona si un d'ells es cruspeix el conillet pelut de la Shakira... En fi, doncs aquests amants de la natura porten a terme campanyes de conscienciació per evitar que els coiots s'aproximin a les cases i es puguin tornar agressius amb els humans, com per exemple les irritants mones de Gibraltar. 

Us deixo el web oficial:

http://stanleyparkecology.ca/conservation/co-existing-with-coyotes/

No alimentar-los, recollir a les mascotes quan es fa fosc, tancar les escombraries als cubells, etc. Però a més, si veus un coiot has de cridar: "Go away coyote, go away!" i moure els braços com si pretenguessis sortir volant i, així, semblar molt més gran. D'aquesta manera, els animals continuen tenint por dels humans i no s'habituen a la nostra presencia.

Evidentment, em moro de ganes per veure'n un i si estigués per aquí en F.M. ja hauríem fet una expedició nocturna per trobar-ne. Si tinc sort i me'n creuo un, no sé si faré el crit de guerra; el que sé segur és que mai cridaré: "Toca el dos senglar, toca el dos!" quan vagi a fer footing pel passeig de les aigües.

8. Ciutadans de British Columbia, ja sóc aquí!

Estava esmorzant a mig matí en el McDonalds de Schiphol (l'aeroport d'Amsterdam), quan se'm va ocorre el text d'aquest post (la Moleskine em va ser molt profitosa). Tenia més de tres hores d'escala per agafar el vol a Vancouver i força gana; que millor que un Big Mac? A més, tenia una mena de terrassa interior i es podia veure l'anar i venir dels viatgers. Entre mossegada i mossegada, mentre veia centenars de persones anònimes preparant-se per creuar mig món em vaig adonar que estava vivint una novel·la de ciència ficció.

Em trobava esperant que s'enlairés un avió (un A330-200 de nom "Piazza del Duomo - Milano". Fotografia gentilesa de Patrick Lundgren

http://www.flickr.com/photos/leftdef11bcferries/8223386086/)

que fa cent anys seria considerat una nau especial, per anar a més de 7.000km de distància, creuant un oceà i tot un continent. S'escoltaven desenes de llengües diferents, malgrat que tothom en compartia una i on passaven desapercebudes totes les races. L'arribava a Amsterdam no va ser gaire agradable. Era un dia gris, ensopit. Baixar de l'estreta aeronau i trobar-me un passadís deshumanitzat sense cap tipus d'indicació tampoc va ser una gran alegria. Schiphol és un aeroport gran, molt gran, i vell. Tot el contrari que el de Vancouver on t'hi trobaves com a casa. I és que em va servir per adonar-me no només de lo insignificant que som els catalans dins el conjunt de la diversitat cultural, sinó també de l'aeroport que realment tenim, gràcies Espanya! Com molts sabeu m'agraden molt els avions i és increïble veure només 747s, i, fins i tot, un A380 d'Emirates (tu n'has vist un L.G.L.?). Va ser entretingut també anar a descobrir quina companyia era la de la flor rosa a la cua (China Airlines) o que existeix la Surinam Airways, que només té tres avions; per cert, Surinam és l'antiga Guayana Holandesa, jo tampoc ho sabia.

Però no tot van ésser màquines. Sentir com se t'accelera el cor al veure una fotografia panoràmica gegant de Barcelona, malgrat fos un anunci de Vodafone, no té preu. Adonar-se de lo afortunat que sóc al poder emigrar en avió mentre milers de persones s'ofeguen a l'estret buscant sobreviure, et fa tocar de peus a terra. I va ser increïble, al creuar el pol nord, veure com el sol anava apareixent per l'horitzó a mesura que disminuíem de latitud.

I és que la vida està esquitxada de petits detalls que la fan única, i l'única manera de viure és gaudint d'aquest petits detalls.

7. The truth is out there

Ja he entrat en el compte enrere per marxar. Manquen pocs dies per començar la meva nova vida i tinc un maremàgnum d’emocions important. Encara que només siguin vuit mesos i passin ràpid seran molts canvis i no pots evitar sentir-hi nervis. Un no pot deixar de pensar: serà adequat per mi? Seran simpàtics? M’explotaran? Podré fer tot el que voldria? M’avorriré? Em sentiré sol? Ara és el moment de complir les expectatives i perseguir els somnis.

Però totes aquestes qüestions ja es resoldran amb el pas dels dies. A més, si vaig sobreviure una setmana a Atenes; Vancouver serà bufar i fer ampolles.
http://www.flickr.com/photos/jaumefl/6777501005/in/photostream

No obstant, a l’estar a punt d’iniciar aquesta aventura m’he adonat que sóc molt afortunat al tenir molta gent al meu voltant que m’estima i que els trobaré a faltar (no us cito a tots per qüestió d'espai). Perquè, com bé em va dir M.M. a Formentera: “madurar és renunciar al que vols i estimes”. La meva família (A.L., J.F., S.F., J.L., T.O., ...), els meus companys (R.M.E., S.D., B.D, Ll. C., D.T., I.C., K.B., ...), els meus amics (J.R., J.L.V., F.M., L.G.L., X.G., F.M.V., J.H., A.G., ...). I a tu O.S., t’enyoraré. Sniff.

I després d’aquest assaig pels agraïments de la meva tesi, m’acomiado de la meva ciutat i de la meva terra.

Fins aviat!!

PD: hauré marxat sense haver conduit per la merda de bus-VAO!