domingo, 19 de mayo de 2013

18. Torrente 2: Mission in Marbella


Permeteu que avui hem posi cinèfil. Si us fixeu en el títol, no hi ha cap error ortogràfic, vaig veure la pel·lícula amb subtítols en anglès (llàstima que no estigués doblada del tot). Un no pot estar a Canadà i no saber com traduir a l'anglès:  "¿Nos hacemos unas pajillas?", mai se sap quan em pot ser útil. Em va sorprendre la de matisos de vocabulari que es perdien entre els que deien els personatges en castellà i el que es llegia en anglès.  

Ara ho hauré de compensar, ves a saber que s'acaba pensant aquesta gent dels espanyols amb Torrente. Per exemple, amb:  "Mar adentro", "La lengua de las mariposas", " La vida secreta de las palabras"... Això sí, també hauria pogut ser molt pitjor i ensenyar-los "Vicky, Cristina, Barcelona" (ja sé que no és espanyola, però per al·lusions...) o "El milagro de P. Tinto", si algú té ganes d'una bona dosis de surrealisme i mal gust està a youtube: https://www.youtube.com/watch?v=P_TNFqzXdnE

Curiosament, he anat més al cine aquí que no pas en els darrers sis mesos a Barcelona. No sé com s'ho fan, però el Yuta i la Helen a vegades obtenen entrades i em conviden. Primer vàrem anar e veure "Warm Bodies". Típica comèdia absurda nord-americana amb un toc d'originalitat i amb en John Malkovich, que sempre és d'agrair. Em va agradar per passar l'estona i vaig entendre força els diàlegs.

La segona va ser la multigalardona als Òscars, encara que no com a millor pel·lícula: "Life of Pi". És una pel·lícula per a què els que només vegin made in Hollywood (i no escriuré més adjectius per no ferir sensibilitats), puguin fer-se els interessants en una primera cita. La peli no està malament, la historia té algun detall que et fa pensar i en Gérard Depardieu està brillant. Però que voleu que us digui, d'aquí a uns anys no la recordaré, del mateix director prefereixo "Brokeback Mountain". I el que més em rebenta és l'ús dels animals. Algú de vosaltres segur que em dirà que està tant ben feta que no m'he adonat que el tigre està digitalitzat. Doncs us respondré dient que es van fer servir 4 tigres per les escenes més complexes com quan nada. Així que es van destrossar la vida de 4 éssers vius per entretenir-nos durant uns pocs minuts. A més, i és lleig que ho digui, tots sabem que "hi ha animals més iguals que d'altres" i el tigre de bengala es troba en perill d'extinció; felicitats senyor Lee. Després caldria saber, no he pogut trobar, d'on va sortir l'orangutan,  la hiena, els suricates... això si, l'Ang Lee és un gran artista i els científics que es dediquen a la recerca bàsica uns... (tampoc diré cap adjectiu)...que han d'anar en compte del que diuen per les accions dels grups pro-animals, com a exemple: http://www.straight.com/blogra/365631/posters-offer-1000-reward-evidence-animal-testing-ubc
En fi, si penseu que exagero, doneu-li un cop d'ull a la Fundació Mona i sabreu on acabaran aquests pobres bèsties: http://www.fundacionmona.org/ca/

També vaig assistir, al poc d'arribar a Vancouver, a una conferencia i visualització d'una peli sobre la vida de Darwin ("Creation"). El film deixava molt que desitjar, però mireu a qui vaig conèixer en persona.


He de dir que cada cop m'agrada més el cinema independent i d'autor (si té algun Óscar, vigila; i si té algun premi a Sundance, bingo!). Serà cosa de  les ullers de pasta i d'anar en bici a la uni, per sort encara no menjo tofu. Afortunadament, estic trobant molt bons títols a la biblioteca del barri. A més, es van intercanviant els documents entre les diferents biblios (així vaig aconseguir agafar Torrente), fent que sempre es trobin novetats. Dels títols que anomenaré a continuació tots són altament recomanables. Vaig voler tornar a veure algunes pel·lícules en versió original: "Transamerica", "París, Texas" i " The Squid and the Whale". N'hi ha tres que em van tocar la fibra especialment:

- "Junebug": Una historia simple per fer-te adonar de lo perillosa que és la intolerància, la manca de respecte i el sentir-se superior. A més, a nivell personal, aquesta em va ser important perquè al no tenir subtítols, la vaig haver de veure a "pelo", i la vaig entendre (el diàleg era el més important). I per primera vegada em vaig sentir competent amb l'anglès. I he de confessar, em fa una mica de vergonya, però; que la protagonista (Madeleine;  Embeth Davidtz ) em va resultar molt atractiva.



- "Get Low": Malgrat ser la més "Made in USA" de totes elles, tracten la crueltat humana d'una manera irònica prou interessant. A més, el Robert Duvall i el Bill Murray són uns actorassos.


- "Man on Wire": Aquest documental a nivell audiovisual és una obra d'art i et demostra que amb esforç (i amb una mica de sort) realment no hi ha res impossible.  Qui no ha creuat les Torres Bessones passejant per un cable?


Per últim, citaré les altres, que encara que no les hagi destacat, no són pas dolentes: "A serious Man", "Juno", "Submarine", " It's a kind of funny story" i "Flipped". Quina serà la següent?

I encara no us he donat la traducció de las pajillas, d'això se'n diu mantenir la intriga:

"WHAT IF WE JERK OFF?"


miércoles, 8 de mayo de 2013

17. Operación Bikini






Sí, he encetat la temporada de platja a principis de maig al Canadà, qui ho diria?; no, no era nudista; i tampoc m'he banyat, com diria el Yuta no he demostrat la meva masculinitat. L'aigua estava molt freda i només vaig remullar-me els peus per poder dir que he "tocat" l'oceà Pacífic.
Aquell diumenge va ser la meva primera gran aventura al Canadà. Aquest cop anava sol i el viatge implicava moure'm amb la bici per bus i vaixell, cosa que encara no havia fet. L'objectiu era "Bowen Island" una illa petitona (un xic més petita que Formentera) dins del que es coneix com a "Gulf Islands". Malgrat estigui molt a prop de Vancouver, me la van recomanar pels seus boscos i per la pau que s'hi respira, i efectivament és una meravella. Gràcies L.H.!
La jornada començà a tres quarts de set del matí per poder arribar a la parada del primer autobús una hora més tard. El pla era agafar el ja famós 16 fins al Downtown i allí enllaçar amb el 250 o 257 que et porten fins a l'estació del ferry "Horseshoe Bay". Així m'estalviava 30km de pujades i baixades, i ja tornaria en bici que segur que trobaria cua a l'autobús. Aquí el sistema de pujar la bici és força enginyós, però només hi caben dues. La nit abans vaig estudiar el sistema per no ficar la pota.



I, evidentment, la vaig ficar ja en el primer dels autobusos. L'"enganxe" de la roda del davant anava molt dur i no acabava d'estirar-lo del tot. El conductor, un noi jove amb la samarreta oficial dels Canucks (i l'informe?), va ser amable i em va ajudar. Un cop al Downtown, arribo a la parada del segon i estava a rebentar de gent, amb dues bicis incloses. M'espero 5 minuts, però al veure la gentada i tenint en compte els talls de trànsit per la Marató (va coincidir el dia) decideixo anar en bici fins allà i ja veuríem a la tornada, què són 30km? Al final els vaig fer en menys d'hora i mitja. Vaig comprar el bitllet d'anada i tornada (a la illa no hi ha finestreta i puges al vaixell gratis) per mi i la "Catalana" ($13.10). El xinès que venia el bitllets em va veure amb cara de perdut i molt amable em va explicar on anar abans de preguntar-li jo mateix. Has d'entrar com en una mena d'aparcament (amb una porta amb codi que pesava un cullò i part de l'altre) per entrar al ferry com si fossis un cotxe, igual que els hi fan fer als gossos. Mentre esperava al ferry de les 10, arriba la parella que estava fent cua a la parada del 257 davant meu. Al final hem arribat igual, clar que jo suant i ells esmorzant un cafetó i un croissant (Ferrer Style).



El vaixell, Queen of Capilano, era petitet (de fet només tenen un per fer la ruta de 20 minutets) i podies estar a la coberta amb la bici. El més curiós va ser veure com baixaven els cotxes, els primers van ser una moto i un Mercedes que semblaven que estiguessin a Mònaco (a Canadà també hi ha imbècils). Em va recordar al San Fermines, veient els braus des de la tanca.

Ja havia arribat a l'illa sense gaires problemes. El primer que vaig fer va ser anar a l'oficina de turisme, tancada of course, però amb planells a la porta per poder agafar-los; una bona idea! Decideixo la ruta i "pa lante". Maleïda illa, és una muntanya russa plena de pujades i baixades. Decideixo anar cap al nord, allunyant-me dels turistes que es queden per les tendes d'artesania del port i un petit estany. La carretera està força bé, hi ha molt poc trànsit (incloent un Datsun dels 70s lila cridaner) i, de sobte, em trobo un cérvol a plena baixada. Ens mirem i quan vaig a treure la càmera marxa tranquil·lament pels jardins de les cases que s'integren perfectament al paisatge. Un animal de la fauna canadenca que he pogut tatxar de la llista, i no en vaig veure ni tres ni quatre, sinó cinc durant tota la jornada. Després de suar com un porc (i tornar a maleir el pes de la rèflex) arribo a la meva primera parada, una platja solitària.



Allò era el paradís: poder estar prenent el sol, veient el mar amb les muntanyes nevades com a teló de fons no té preu No m'estanya que les orques estiuegin per aquí. Com volia veure la resta de l'illa decideixo seguir la ruta, és una llàstima perquè estava a la glòria, llevat de les llanxes a motor que trencaven el so de les onades.

Exploro una mica més la part nord i me n'adono de la pressió immobiliària de l'illa, hi ha molts bocins de costa amb el cartell de privat, i a la part sud-oest s'estan adjudicant nous terrenys edificables, esperem que sàpiguen aturar-se a temps i no estigui al Zaplana pel mig. La següent parada va ser el famós llac central, sense gaire historia, un estany que no val el viatge. I després de "dinar" (si a un sandvitx i una barreta se'ls pot anomenar així), a les dues de la tarda començo a creuar tota l'illa per arribar al "far". De camí descobreixo el nou pla urbanístic i de tant de sol se'm va marcar lleugerament el "moreno paleta"; dammit! El far és molt petit, però l'entorn és una altre racó inoblidable.



Aquí el mar està lleugerament més mogut (però encara el categoritzaria com a piscina) i la costa és un xic més agresta. Hi ha una parella de jubilats gaudint del solet. Com era d'esperar em pregunten per les fotos, per la bici, què he vist de l'illa i aquestes coses. Em recomanen la platja de "Bowen Bay", els hi dic que serà el meu proper destí, i és veritat. L'home: "nice to see your ambition". Quan arribo al creuament que m'ha de portar o al port o a la platja opto per desdir-me i anar cap al port. Estic rebentat, entre el sol, el pes i les pujades no podia amb la meva ànima. A més, anava curt d'aigua, volia veure les galeries d'artesania i rondava pel meu cap, com voltor afamat, la possibilitat d'haver de tornar en bici. Això si, menjo un plàtan, ric en potassi, per agafar forces.

L'última parada eren les mencionades tendetes, que feien pinta de cares, molt cares, i tampoc eren gaire diferents a les que es puguin trobar a Catalunya. Veig una gelateria, tot il·lusionat demano de llimona i no en tenen. En quin cony de planeta viu aquesta gent, que no tenen gelat de llimona? Demano una cola que em va de meravella, a l'ombra d'un arbre.

Finalment embarco a les 16h i, sorpresa, em torno a trobar a la parella de ciclistes. Aquest cop ja ens saludem. Merda, hauré de córrer per poder agafar el bus i que no me'l tornin a prendre.

A partir d'aquí vaig ensopegar amb un parell d'espurnes d'esperances, i és que podria ser que no tots els canadencs fossin uns robots amb orxata. M'explico, un parell de lesbianes (i perdó pel topicazo, però un parell de dones madures amb el cabell curt i anant en bici només poder ser lesbianes) surten disparades del ferry, fent cas omís de la prohibició de pedalejar en el vaixell. Me les acabo trobant a la parada del bus. Així que les punyeteres van saltar-se les sagrades escriptures per poder agafar el bus les primeres, em trobo com a casa! Almenys he fet podi i he guanyat a la parelleta. Però la meva joia s'esvaeix al veure'ls marxar per la carretera, han seguit la meva estratègia inicial. Amb les lesbianes fem una mena quid pro quo. Vaig ajudar-les a pujar la bicicleta al porta-bicis a canvi que una d'elles anés a preguntar al següent autobús (van arribar un parell alhora, i sort) si podia anar ficant la meva bici mentre esperava el torn per marxar. El més sorprenent de tot va ser que no vam establir el pla, ens va sortir de natural.

Quan acabo de posar la meva bici a l"'aparto", fent-me merda per subjectar bici, casc, bossa davantera, motxilla i fixador, mentre cap canadenc que feia cua es va dignar a ajudar-me, aquest és el Canadà que conec! apareix una altra noia (d'acord, dona madura i soltera) amb bici i alforges. També es fa caldo i li dono un cop de mà. Ella flipa i es desfà en agraïments, mentre el conductor es preocupa perquè no m'atropelli cap cotxe durant l'operació "bicicleta".

Finalment, pujo al 257. Com estem en una parada de ferries, el conductor indica que deixin les maletes on els minusvàlids, invalidant uns seients plegables. Abans de marxar, una parella de jubilats roman dreta i la noia (bé, la quarta solterona avançada en edat amb la que parlo) del meu costat els hi recomana moure les maletes (contradient a l'autoritat) per poder seure. La parella no considera adequat moure maletes alienes, jo entro en la conversa oferint el seient, però tampoc el volen. La "noia" insisteix, perquè la ruta transcorre per l'autopista (i sort, perquè es mou força). Finalment, movem les maletes (amb idea de col·locació d'un servidor inclosa, toma!) i seuen. Clar, les dues dones comencen a xerrar i m'intenten introduir a la conversa. Al final el de sempre, d'on sóc, a què em dedico... resulta que la parella de jubilats viuen a l'illa de Vancouver, però van a la ciutat per agafar un vol cap a Escòcia, faran tres setmanes de vacances i aquesta nit la passaran a ca el germà del marit. Si al final resultarà que sé anglès i tot. Després del safareig arribem al Downtown a les sis. Com estic del bus fins els... agafo la bici, una mica de "Dance" per inspirar-me i torno pedalejant.