1. Gènesis

Esperar per una cita a cegues és un moment de molta tensió i nervis. Li agradaré? Ens farem un petó? Evitarem els silencies incòmodes?... en el fons, però, tens la tranquil·litat que no si no t’agrada la persona –“si te he visto no me acuerdo”-; independentment si acabeu al llit o no. En una entrevista de feina no és produeix aquesta tensió sexual. Bé, és cert que acabar al llit de l’entrevistador pot obrir moltes portes, però no és l’objectiu. Has de caure bé, demostrar les teves habilitats i tenir el “factor X” que ningú sap definir, encara que tothom el cerca. Ara imagineu una entrevista de feina amb el puntet de tensió de la cita a cegues. Deixeu de banda les hormones i quedeu-vos amb l’angoixa de: li cauré bé? Tindrem feeling? No hi haurà silencies incòmodes? La cirereta del pastís la posen haver de parlar en anglès i les 9 hores de diferencia horària.

Així em sentia jo aquell dimecres a quarts de set de la tarda. Estava sol al despatx, la feina del dia enllestida i un sol radiant entrava per la finestra. Ho confesso, llegia les últimes noticies sobre fórmula 1 mentre esperava l’avís d’skype, amb aquell so a bombolletes, almenys a mi m’ho recorda, tan característic. Amb una puntualitat canadenca es connectà la meva futurible tutora, L.G. M’ajusto els auriculars, micròfon i premo el botó de “videollamada”. Els pocs segons de retard en establir la connexió se’m fan eterns. M’accepta la trucada i... 

A long time ago, in a galaxy far, far away... Era el feliç 2011, una època en que el petroli no parava d’augmentar de preu, la Merkel amenaçava als grecs, els àrabs estaven immersos en les seves revoltes i ningú recordava ja el canvi climàtic. Això sí, tot estava solucionat perquè el Barça havia guanyat la lliga humiliant al Madrid de Mourinho. El més important, però, era que des del febrer gaudia d’una beca pre-doctoral de la generalitat. A mitjans de juliol rebo un correu electrònic avisant de la propera obertura d’ajuts per la mobilitat dels estudiants de doctorat. Aquesta beca de l’agaur (l’entitat que gestiona els recursos destinats a la recerca a Catalunya) apareixia en retard i va inspirar-me. He d’aconseguir aquesta beca i marxar fora. En un primer moment vaig focalitzar la cerca d’un grup d’investigació adient a Europa, però la meva tutora (RME) tenia raó. Era una oportunitat única, res em lligava emocionalment a Barcelona i tot és inestable, fet que vaig descobrir amargament amb el divorci de mons pares. Aleshores calia pensar a lo gran, i no hi ha res més gran que els “States” (recordeu que estem al 2011). Em vaig posar en contacte amb un grup d’Illinois, dirigit per la doctora A.G., que treballaven en un camp molt similar al nostre. Lamentablement no podia acollir-me i em recomanà altres grups similars del voltant. Realment va ser molt amable i em va copiar fins i tot les url’s dels diferents laboratoris. Em decidí pel petit grup, però expert en un tipus anàlisis cardiovascular en el que treballo, de la J.M. a Des Moines, Iowa. M’entusiasmava la idea de ser membre de la NRA i conduir un vell Dodge V8; vist en perspectiva ni jo mateix ho acabo d’entendre. Tot anava bé, la documentació estava feta, el projecte escrit, però... la doctora Julia M. (potser queda molt evident, millor escric J. Moffitt) em va deixar penjat a pocs dies de la fi de la convocatòria. A la desesperada vaig intentar posar-me en contacte, sense èxit, amb els altres grups recomanats. La preocupació em va envair, serà l’última oportunitat? Hi haurà més convocatòries? La crisis ens cruspirà a tots? D’aquesta manera vaig fer-me una promesa:

El següent curs acadèmic estaré sis mesos a l’estranger.