Pròleg
Heus ací sortint de la casa de lloguer sense el tan
desitjat Toyota Camry (o similars), total, perquè l'única manera de fer el
dipòsit és mitjanat una targeta de crèdit, quan jo les tinc de dèbit. Després
de l'esforç per fer la transferència i les trobades amb la C.L., per acabar
necessitant una targeta a crèdit i no amb estalvis. El més curiós, però, va ser
la cara de sorpresa quan els hi explicava als meus companys de caseta -com que
no en tens?- els sorprenia que algú pogués anar pel món amb una de dèbit. Deu
ser influència dels ianquis i el seu consumisme salvatge, això de comprar-ho
tot a crèdit, el que, per cert, jo sí trobo que n'és realment una salvatjada.
Capítol 1
Són les vuit del matí i sona el despertador, maleït sigui.
Faig el gandul sota el nòrdic, fa un fred que pela a l'habitació, com poden
viure aquesta gent sense fusteria d'alumini? Un cop llevat una nota em sorprèn
a la taula del menjar. És d'en Yuta, el meu company japonès, que em diu que
tornarà cap a les nou o que el truqui, que ha sortit. Voldrà dir això que
m'acompanyarà? Després de la crisis del cotxe de lloguer, de tenir la ruta
pensada (cap a un poble anomenat Hope) i la música gravada, vaig decidir que
aprofitaria el dissabte assolellat anant en bici.
Capítol 2
El concepte de dia clar pel google és diferent al que
pensem els catalans. La boira era força espessa, sinó mireu la foto del pont,
almenys no plovia. El destí era el "Lighthouse Park" entre "West
Vancouver" i "Horseshoe Bay" a uns 25km de Kerrisdale (que pels
que no heu seguit el blog, és el meu barri). Tampoc és tan, oi? He fet coses
pitjors amb la bici, sinó pregunteu a en J.R. i a en L.G.L. Però mai m'hagués
imaginat que Vancouver tingués tants turonets.
Capítol 3
Em sorprèn que cada lloc nou que descobreixo de la ciutat
sigui encara més ric que l'anterior. Bé, això no és així al cent per cent, però
s'hi acosta. Després de deixar les bici lligades d'aquella manera, com m'agrada
aquesta ciutat!, comencem a caminar pel camí marcat. El parc és impressionant,
el bosc t'abraça d'una manera que no havia sentit fins ara i l'ambient gris i
humit et transporta cap a la fi del món. Vaig divertir-me força amb la càmera
i, en Yuta, deu pensar que estic una mica grillat, pedra que veig pedra que
m'enfilo. Què normatius són aquests canadencs (i japonesos)!
Epíleg
Veure el cartell de Larch St va ser tota una alegria,
començava a notar les cames i el cul. La bicicleta va molt bé, però encara em
manquen quilòmetres amb "La Catalana". Pedalejar per Vancouver és un
cosa diferent a fer-ho per Barcelona, però això serà un altre post. Us deixo
amb foto de després de la jornada, d'uns 60km per la meva insistència en tornar
vorejant l'Stanley Park. Ara he de solucionar els temes bancaris. He perdut un
gran dia per anar en cotxe, les rates venen i no tinc clar que pugui tornar a
disposar de dos dies seguits de festa abans de finals d'abril. I si no puc conduir?
però això són cabòries que el temps anirà desemmascarant. A més, he passat un
dia agradable, he vist coses noves, superat un bon repte físic i amb la
companyia d'en Yuta, gràcies!
PD: les fotos complementen les que tinc al Facebook i a Flickr. Join me!
No hay comentarios:
Publicar un comentario