Estava esmorzant a mig matí en el McDonalds de Schiphol
(l'aeroport d'Amsterdam), quan se'm va ocorre el text d'aquest post (la
Moleskine em va ser molt profitosa). Tenia més de tres hores d'escala per
agafar el vol a Vancouver i força gana; que millor que un Big Mac? A més, tenia
una mena de terrassa interior i es podia veure l'anar i venir dels viatgers.
Entre mossegada i mossegada, mentre veia centenars de persones anònimes preparant-se
per creuar mig món em vaig adonar que estava vivint una novel·la de ciència
ficció.
Em trobava esperant que s'enlairés un avió (un A330-200
de nom "Piazza del Duomo - Milano". Fotografia gentilesa de Patrick Lundgren
que fa cent anys seria considerat una nau especial, per anar a més de 7.000km
de distància, creuant un oceà i tot un continent. S'escoltaven desenes de llengües
diferents, malgrat que tothom en compartia una i on passaven desapercebudes
totes les races. L'arribava a Amsterdam no va ser gaire agradable. Era un dia
gris, ensopit. Baixar de l'estreta aeronau i trobar-me un passadís
deshumanitzat sense cap tipus d'indicació tampoc va ser una gran alegria. Schiphol
és un aeroport gran, molt gran, i vell. Tot el contrari
que el de Vancouver on t'hi trobaves com a casa. I és que em va servir per
adonar-me no només de lo insignificant que som els catalans dins el conjunt de
la diversitat cultural, sinó també de l'aeroport que realment tenim, gràcies
Espanya! Com molts sabeu m'agraden molt els avions i és increïble veure només 747s, i, fins i tot, un A380 d'Emirates (tu n'has vist un L.G.L.?). Va ser
entretingut també anar a descobrir quina companyia era la de la flor rosa a la
cua (China Airlines) o que existeix la Surinam Airways, que només té tres
avions; per cert, Surinam és l'antiga Guayana Holandesa, jo tampoc ho sabia.
Però no tot van ésser màquines. Sentir com se t'accelera
el cor al veure una fotografia panoràmica gegant de Barcelona, malgrat fos un
anunci de Vodafone, no té preu. Adonar-se de lo afortunat que sóc al poder
emigrar en avió mentre milers de persones s'ofeguen a l'estret buscant
sobreviure, et fa tocar de peus a terra. I va ser increïble, al creuar el pol
nord, veure com el sol anava apareixent per l'horitzó a mesura que disminuíem de
latitud.
I és que la vida està esquitxada de petits detalls que la
fan única, i l'única manera de viure és gaudint d'aquest petits detalls.
Hola!!!!
ResponderEliminarM'alegro que ja estiguis en terra!! La sensació de diversitat social, em va passar la primera vegada que vaig anar a Londres; de fet, els viatges que més m'han agradat han estat en els quals m'he trobat gent molt diferent a mi. Suposo que ens ajuda a relativitzar la nostra experiència i a comprendre que hi ha altres formes igual de bones de viure i d'entendre el món.
¿Què tal l’apartament i el barri?
Sira