7. The truth is out there

Ja he entrat en el compte enrere per marxar. Manquen pocs dies per començar la meva nova vida i tinc un maremàgnum d’emocions important. Encara que només siguin vuit mesos i passin ràpid seran molts canvis i no pots evitar sentir-hi nervis. Un no pot deixar de pensar: serà adequat per mi? Seran simpàtics? M’explotaran? Podré fer tot el que voldria? M’avorriré? Em sentiré sol? Ara és el moment de complir les expectatives i perseguir els somnis.

Però totes aquestes qüestions ja es resoldran amb el pas dels dies. A més, si vaig sobreviure una setmana a Atenes; Vancouver serà bufar i fer ampolles.
http://www.flickr.com/photos/jaumefl/6777501005/in/photostream

No obstant, a l’estar a punt d’iniciar aquesta aventura m’he adonat que sóc molt afortunat al tenir molta gent al meu voltant que m’estima i que els trobaré a faltar (no us cito a tots per qüestió d'espai). Perquè, com bé em va dir M.M. a Formentera: “madurar és renunciar al que vols i estimes”. La meva família (A.L., J.F., S.F., J.L., T.O., ...), els meus companys (R.M.E., S.D., B.D, Ll. C., D.T., I.C., K.B., ...), els meus amics (J.R., J.L.V., F.M., L.G.L., X.G., F.M.V., J.H., A.G., ...). I a tu O.S., t’enyoraré. Sniff.

I després d’aquest assaig pels agraïments de la meva tesi, m’acomiado de la meva ciutat i de la meva terra.

Fins aviat!!

PD: hauré marxat sense haver conduit per la merda de bus-VAO!