12. ¿Las bicicletas son para el verano?

Als més veterans que llegiu el blog us haurà vingut a la memòria, a mi em va anar justet, la següent imatge:

I pels que viviu a Gràcia també hi ha la versió perro-flauta, que encara que no sigui tècnicament una bici, tampoc agafa molta més velocitat...

Lluny de la ficció i de les falses promeses de sexe de Formentera hi ha el món real, on les noies tenen cel·lulitis, plou, fa fred i t'embrutes de fang. Aquest va ser, precisament, el primer problema que vaig trobar-me a l'anar en bici per Vancouver. Tot està molt verd, és molt bonic, però plou. Aleshores, el camins i carrers queden bruts, plens de fulles, de branques i, evidentment, de fang. El primers dies acabava amb la motxilla plena, parlant en propietat, de merda. La solució foren uns parafangs de plàstics, barats, lleugers i, com no, lletjos, però que bé que em van. Molts de vosaltres estareu pensant que està bé preocupar-se pel fang, però quan plou i et mulles hi ha altres prioritats. Jo em pensava que les tenia cobertes. Des de la primera setmana em vaig fer amb un anorac de gore-tex, que és increïble, per lo funcional, no per lo estètic. Pels pantalons vaig intentar estalviar i amb poca aigua encara van bé, però si plou una mica o agafes velocitat... Com tampoc em ve de gust gastar-me cent dòlars, per ara prefereixo posar-me'ls per emergències i si plou, agafar l'autobús. Segur que per ma mare és la opció més lògica, el que no saps mama, és que aquí a Vancouver és difícil predir si plourà per la tarda quan al matí sembla que el cel ens concedirà una treva.

Però no només de pluja i fang pateix el ciclista canadenc, també m'he trobat boira, de la gebradora i de la pixanera. Temperatures sota zero. La meteorologia és capritxosa i quan ens regala un dia assolellat es diverteix fent baixar el termòmetre. I per acabar amb les inclemències climàtiques: glaç. Sí, algun petit tram, poquet no patiu, m'he trobat desitjant pneumàtics de claus, que com a curiositat existeixen, a preu canadenc és clar:
http://www.mec.ca/AST/ShopMEC/Cycling/TiresTubesWheels/PRD~4018-657/schwalbe-ice-spiker-26-x-2.10-wire-tire.jsp

Tampoc voldria que penséssiu que és un malson anar en bicicleta, ans el contrari, a més, "sarna con gusto no pica". Pedalejar per Vancouver és d'allò més agradable. Hi ha força carrils bici, la majoria de carrers són tranquil·les llengües d'asfalt plenes de casetes de conte i moltes vegades quan has de creuar un carrer important, tens un botonet per canviar el semàfor de verd a vermell. I aquest sistema existeix perquè majoritàriament hi ha stops. Aprofitaré el post per iniciar una campanya a favor de la instal·lació d'un aquests botonets a la cruïlla de la 37 amb Dunbar. Per anar a la UBC agafo tot recte la 37, que va creuant força carrers (la nomenclatura la deixaré per un altre dia), essent el més important Dunbar Street, amb dos sentits de circulació i només un senyal d'stop. Sorprèn que alguns conductors de Dunbar frenin per deixar passar a una fràgil bicicleta que treu el nas per un carrer com tan d'altres. Jo sé d'una ciutat que t'escridassarien si fessis això. Aquí no, fins hi tot un matí fosc i fred (per donar caliu a l'anècdota) el camió de les escombraries, que venien per la 37 en sentit contrari i es volia incorporà al ja famós Dunbar St, es va posar al mig, parant el trànsit, em va fer un senyal perquè passés i va continuar la seva mandrosa marxa. Brutal! El problema de tot això és que t'acostumes i ja començo a treure la roda més del compte per forçar l'amabilitat dels conductors. Però el meu trajecte diari també transcorre per un punt negre: una rotonda. No en tenen aquesta gent i no en saben com agafar-les, "nadie es perfecto".

I no podia acomiadar-me sense presentar-vos a la vertadera protagonista: "La Catalana", sé que no és un nom gaire original, però que cony! m'agrada.