Als més veterans que llegiu el blog us haurà vingut a la memòria,
a mi em va anar justet, la següent imatge:
I pels que viviu a Gràcia també hi ha la versió
perro-flauta, que encara que no sigui tècnicament una bici, tampoc agafa molta
més velocitat...
Lluny de la ficció i de les falses promeses de sexe de
Formentera hi ha el món real, on les noies tenen cel·lulitis, plou, fa fred i
t'embrutes de fang. Aquest va ser, precisament, el primer problema que vaig
trobar-me a l'anar en bici per Vancouver. Tot està molt verd, és molt bonic,
però plou. Aleshores, el camins i carrers queden bruts, plens de fulles, de
branques i, evidentment, de fang. El primers dies acabava amb la motxilla
plena, parlant en propietat, de merda. La solució foren uns parafangs de
plàstics, barats, lleugers i, com no, lletjos, però que bé que em van. Molts de
vosaltres estareu pensant que està bé preocupar-se pel fang, però quan plou i
et mulles hi ha altres prioritats. Jo em pensava que les tenia cobertes. Des de
la primera setmana em vaig fer amb un anorac de gore-tex, que és increïble, per
lo funcional, no per lo estètic. Pels pantalons vaig intentar estalviar i amb
poca aigua encara van bé, però si plou una mica o agafes velocitat... Com
tampoc em ve de gust gastar-me cent dòlars, per ara prefereixo posar-me'ls per
emergències i si plou, agafar l'autobús. Segur que per ma mare és la opció més
lògica, el que no saps mama, és que aquí a Vancouver és difícil predir si
plourà per la tarda quan al matí sembla que el cel ens concedirà una treva.
Però no només de pluja i fang pateix el ciclista
canadenc, també m'he trobat boira, de la gebradora i de la pixanera.
Temperatures sota zero. La meteorologia és capritxosa i quan ens regala un dia
assolellat es diverteix fent baixar el termòmetre. I per acabar amb les
inclemències climàtiques: glaç. Sí, algun petit tram, poquet no patiu, m'he
trobat desitjant pneumàtics de claus, que com a curiositat existeixen, a preu
canadenc és clar:
http://www.mec.ca/AST/ShopMEC/Cycling/TiresTubesWheels/PRD~4018-657/schwalbe-ice-spiker-26-x-2.10-wire-tire.jsp
http://www.mec.ca/AST/ShopMEC/Cycling/TiresTubesWheels/PRD~4018-657/schwalbe-ice-spiker-26-x-2.10-wire-tire.jsp
Tampoc voldria que penséssiu que és un malson anar en
bicicleta, ans el contrari, a més, "sarna con gusto no pica".
Pedalejar per Vancouver és d'allò més agradable. Hi ha força carrils bici, la
majoria de carrers són tranquil·les llengües d'asfalt plenes de casetes de
conte i moltes vegades quan has de creuar un carrer important, tens un botonet
per canviar el semàfor de verd a vermell. I aquest sistema existeix perquè
majoritàriament hi ha stops. Aprofitaré el post per iniciar una campanya a
favor de la instal·lació d'un aquests botonets a la cruïlla de la 37 amb
Dunbar. Per anar a la UBC agafo tot recte la 37, que va creuant força carrers
(la nomenclatura la deixaré per un altre dia), essent el més important Dunbar
Street, amb dos sentits de circulació i només un senyal d'stop. Sorprèn que alguns
conductors de Dunbar frenin per deixar passar a una fràgil bicicleta que treu
el nas per un carrer com tan d'altres. Jo sé d'una ciutat que t'escridassarien
si fessis això. Aquí no, fins hi tot un matí fosc i fred (per donar caliu a
l'anècdota) el camió de les escombraries, que venien per la 37 en sentit
contrari i es volia incorporà al ja famós Dunbar St, es va posar al mig, parant
el trànsit, em va fer un senyal perquè passés i va continuar la seva mandrosa
marxa. Brutal! El problema de tot això és que t'acostumes i ja començo a treure
la roda més del compte per forçar l'amabilitat dels conductors. Però el meu
trajecte diari també transcorre per un punt negre: una rotonda. No en tenen
aquesta gent i no en saben com agafar-les, "nadie es perfecto".
I no podia acomiadar-me sense presentar-vos a la
vertadera protagonista: "La Catalana", sé que no és un nom gaire
original, però que cony! m'agrada.
