El que havia de ser una escapada de cap de setmana per
satisfer al meu nen interior va resultar un viatge més enllà del Canadà que
coneixia.
Aquest cop anava sol amb un flamant Mazda CX9, avantatges
de l'overbooking, amb el que, gràcies al seu canvi seqüencial, he començat a
trobar les virtuts dels automàtics.
El dissabte començà estrany, amb la sorpresa del Mazda,
però amb gairebé tres quarts d'hora de retard sobre el previst; perquè vaig
voler ensenyar el cotxe a la Helen i al Yuta. Un cop en marxa per l'eix
canadenc, la "Trans-Canada Highway 1", avorrida i amb força trànsit fins a la localitat de Hope,
resistia la temptació de donar gas. De sobte, mentre enfilava el canyó del riu
Fraser, un so de guitarra em despertà la curiositat. A mesura que devorava els
quilòmetres la melodia anava descobrint la lletra: "Let's rock, everybody, let's rock. Everybody in the whole cell block
was dancin' to the jailhouse rock." Efectivament, com si fos un cant
de sirena (encara que manatí li és més escaient), el "Elvis Rock the Canyon Cafe"
m'estava cridant.
Pels que penseu que vist l'aspecte segur que devia
aturar-me i fer una foto ràpida amb el cotxe en marxa, que mai se sap; esteu
molt equivocats. Vaig entrar-hi, dinar una hamburguesa amb patates fregides (què
volíeu que demanés?) i fer una fotografia pels incrèduls.
Deixant la prosa a banda, ja coneixia el bar d'abans i
tenia moltes ganes d'anar-hi, però no trobava l'excusa. Quedava, més o menys,
en la ruta i, justament, vaig arribar al migdia. La veritat és que és un
restaurant totalment recomanable: el menjar és bo, el preu adequat (i més barat
que a la capital) i el cambrer amable. Cap adjectiu faria justícia a la
decoració, així que us animo a retrocedir en el temps i gaudir dels 60s.
Amb la panxa plena i l'esperit satisfet continuo la meva
marxa. A mesura que s'avança cap al nord el paisatge es fa cada cop més espectacular.
He estat en canyons més estrets i amb les parets més altes, però en cap tan magnificent
com el del riu Fraser. Cada cop tinc més ganes d'anar a les rocalloses, com deuen
ser?
El viatge continua retrocedint en el temps fins a una
època de grans aventures, però, malgrat que la industria de Hollywood ens ho
intenta tapar, també obscura. Vaig arribar al final del segle XIX, quan els
homes tenies pèls a les cames i els tomàquets tenies gust a tomàquet. Vaig
visitar el "O'Keefe Ranch".
Resulta que Cornelius O'Keefe, ascendent d'immigrants irlandesos, cansat de la
vida nòmada i després de fer diners com a cowboy, fundà el primer ranxo de l'Okanagan
Valley al 1867. Amb el temps els fills i els néts es van avorrir de la vida
ramadera, van vendre la gran part de les terres (imagino que ara deuen ser rics
vivint de rendes) i la part edificada del ranxo a l'ajuntament de Vernon
(localitat on està situat) per un dolar; a canvi, això si, de conservar-ho en
el seu estat original i fer-hi un museu. És força interessant i, he d'admetre,
que hem va fer molta gràcia poder pujar a un paller autèntic, mai havia estat a
cap. Allí em vaig preguntar... ¿quants petits O'Keefe no reconeguts s'hi van
engendrar entre aquelles quatre parets? Per acabar, vaig fer també una visita
guiada (jo sol, quina vergonya!) per la mansió, plena de pijadas de l'època com
una llàntia de cristall milanès, amb un guia holandès. Us deixo un parell de
fotografies.
Vernon, la següent parada, està situat només 10km al sud,
però jo crec que en vaig recórrer uns milers i tampoc en segle XXI. És la
típica ciutat del centre dels EEUU: carrers amples, un eix comercial i tot
d'edificis d'una sola planta. Avorrit com ell sol. El millor, però, el motel on
vaig dormir
Per dins estava força net. El llit no vibrava, avorrits!,
però hi havia quelcom de més sorprenent a la tauleta de nit.
Al tornar a casa, ho vaig comentar a la Helen i al Yuta,
i a ells el que els hi va sorprendre va ser que els hotels d'Europa no tinguin
bíblia. Gràcies a Deu estem més civilitzats.
Al vespre arribà el plat fort i l'objectiu del viatge:
veure una cursa de la Nascar (canadian tire series) en "vivo y en
directo". És cert que és menys tecnològica que la fórmula 1 i que és
encara més espectacle (per cert, treuen el safety car al mínim incident), però
a tots els que diuen que és un rotllo (i una estupidesa) veure una vintena de cotxes
donant voltes en un oval: us repto a veure'n una. Em va sorprendre gratament.
El silenci sepulcral mentre, tots drets i amb les gorres a la mà, es cantava
l'himne canadenc i el "Ladies and Gentleman start your engines", seguit del rugit salvatge de vint-i-un V8, són dos moments increïbles. I he de reconèixer,
a més, que quan van passar amb sortida llançada se'm va
posar la pell de gallina. Les 300 voltes (150 milles) no se'm van fer avorrides
(encara que el seient era incòmode i feia rasca, era una cursa nocturna). També he de dir que el
públic era peculiar i variat, i molt més educat i civilitzat que el de
Montmeló.
Com a curiositat hi havia pilots massa motivats
i altres de molt ganduls.
L'endemà el dia va començar ben d'hora i després d'una
curta volteta per Vernon, em vaig dirigir cap a Kelowna, la ciutat més gran de
l'Okanagan Valley. Gran ho és, però... la vaig creuar sense veure ni un sol
carrer amb un mínim encant. El temps guanyat a Kelowna el vaig ben aprofitar
per anar al "Bear Creek Provincial Park". Allí em vaig banyar i
prendre el sol en una platja del Okanagan Lake. Com podeu veure, estava força concorreguda.
Aquell trosset de paradís era tot el contrari a la ciutat
turística d'Osoyoos, a tocar de la frontera ianqui. En aquest punt vaig tornar
a entrar en un forat intergalàctic, reapareixent entre 200 i 8.000 anys en el
passat. Vaig visitar el centre d'interpretació del desert dels Nk'Mip. Un moment! Què al Canadà hi ha un desert? Sí. M'estàs
dient que a la Columbia Britànica, a tan sols 300km de Vancouver hi ha un
desert? Sí.
Bé, desert desert, s'ha d'agafar molt entre cometes.
Diguem que és una praderia, tipus Far-West. Però us ben juro que feia una calor
desèrtica, clar que eren les dues del migdia; tinc unes idees...
Només accedir al museu la noia de l'entrada em diu que
vagi ràpid a l'auditori que començava la conferència sobre els "Pow-wow", que són uns
festivals de música i dansa tradicional on es troben First Nations d'arreu del
continent. La teoria està molt bé, però entro a la sala i hem trobo un noi jove
amb texans i camisa blanca tocant un tambor amb molta força i fotent crits. Si
ell sol ja impressionava, et pots imaginar el que devien pensar els pobres
coiots quan, en mig de la nit, es trobaven una tribu amb tres o quatre paios
tocant el tambor i cantant. Estèticament no em va agradar (curiosament tenia
certes reminiscències al flamenc), però va ser màgic poder assistir a un petit
fragment de concert d'una cultura mil·lenària interpretat per un dels seus
membres. En el centre també hi havia un tipi amb un audiovisual que
t'explicava una llegenda sobre com el deu coiot havia salvat els salmons, i els
llops i ossos havien ensenyat a l'home a pescar i respectar la mare natura.
Acabava dient que el nou repte del coiot és salvar-nos dels monstres, l'home
blanc. I això em va fer pensar... és cert, em fa vergonya ser dels "dolents",
però... no són ells qui han muntat un "resort" amb piscines i golf al
mig del desert? És cert que han de viure i és preferible construir un complex
de vacances que no pas un casino o un club de golf elitista i després prohibir
l'entrada a la seva "barriada" i no explicar ni donar a conèixer la
seva cultura (estic criticant als Musqueam de Vancouver). A més, els Nk'Mip a
banda de difondre i explicar la seva cultura, modus vivendi i l'ecosistema del desert, tenen un programa de
recuperació de cròtals.
Quan vaig acabar de socarrar-me miro el rellotge i...
anava tard, havia de tornar el cotxe i tenia 400km per endavant. Abans d'iniciar
el viatge de retorn a la vida moderna em vaig acomiadar de les praderies que a
tots ens han fet somiar de petits.
He de dir que en el tram de carretera de tornada em vaig
divertit amb el cotxe, tranquil·la mama que no vaig agafar cap velocitat
esbojarrada; encara que segur que algun canadenc és va recordar de tu. Aprofito
per avisar al L.G. que tingui paciència, que la majoria de conductors són uns
vertaders inútils. Em vaig sentir com a casa quan a l'autopista em vaig trobar
un bon embús, obres, clàxons, els homeless, els
gratacels que tapen el sol... amb lo tranquil que estava al desert buscant
serps i escoltant tambors...
Després de 1.200km i molts dòlars (no els vull comptar
per no estirar-me els cabells), d'aprendre d'altres cultures i de submergir-me
en el passat només tinc ganes de repetir. Viatgeu!, és igual com ho feu, però
sobretot tingueu el ulls ben oberts, parleu amb desconeguts, tasteu menjars
exòtics, escolteu altres sons i, sobretot, abandoneu els estereotips. Només és
lliure qui descobreix el món amb els ulls dels seus pobladors.
