Primer de tot presentar als membres de l'equip.
En Yuta va ser un gran copilot i millor xef, encara que
en algun moment estava una mica acollonit. El pilot va ésser el mateix que us
parla i, finalment, el vehicle un Aston Martin, vull dir un Ford C-Max híbrid. Per
a un addicte als cotxes "automàtic, híbrid i monovolum" són les tres
pitjor paraules que li poden dir. He de confessar que el cotxe em va agradar
força. Va resultar còmode i sorprenentment estalviador en relació a les seves
prestacions i al meu ritme, que sense ser agressiu, elevat. Pels quasi 500km va
necessitar uns 30 litres. Si feu els càlculs trobareu un consum mitjà de 6
litres; per un cotxe alt i d'uns 180cv (potencia tèrmica més elèctrica) és un
gran valor, digne del millor dièsel europeu. Així que... m'he estat equivocant
tot aquest temps i els híbrids són el futur a curt termini? Encara no ho crec.
Els híbrids avui per avui no poden competir per preu amb els dièsel. A més, el
canvi automàtic era lent, no reduïa quan volia i trigava a donar-me la potència
quan accelerava. I el més important, era avorrit.
Però deixem de parlar del cotxe i situem-nos en un
diumenge assolellat a les set del matí. Aquest cop no costa llevar-me. Tenia
per davant el meu primer viatge per la Colúmbia Britànica. La primera sorpresa
vingué a punt de marxar. L'esperit aventurer d'en Yuta l'havia desvetllat, el
sol i el meu soroll segur contribuïren, i s'animava a acompanyar-me. Vam
acordar que jo aniria al centre de la ciutat per recollir el cotxe i ell faria
els "sandwichs". Afortunadament, tot va anar bé alhora de recollir el
Ford i no vaig tenir els problemes amb la targeta de crèdit ni vaig trobar-me
cap incompetent. A les nou tocades sortíem direcció a les "Shannon
Falls" per l'autopista 99, la Sea to Sky Highway. Al preparar el viatge
vaig trobar el nom una mica exagerat, però bé se'l mereix. És prou similar a la
nostra C-17 (aquí a qualsevol cosa mínimament asfaltada li diuen highway o
major road). Els primers 50km va resseguint la costa, quedant l'oceà pacífic i
les illes dels golf a l'esquerra. El paisatge és increïble, llàstima que des de
l'autopista no es pugui apreciar bé i les fotos no li facin justícia (deixo un
link perquè bavegeu foto).
Les Shannon Falls, de fet només
vam veure la primera i més espectacular, impressionen. És un salt d'aigua alt,
ample i amb molta força, es podria dir que despentinat. S'hi arriba al cap de
cinc minuts caminant, malgrat l'hora hi havia força gent i no vaig poder fer el
cabra tant com voldria. El Yuta em va explicar que abans per un petit sender
podries arribar fins a la base, però ara hi ha un cartell que t'ho prohibeix.
Serà la primera de les moltes senyals que evitaran que et facis mal, però et
tallaran les ales. Segueixo pensant que aquesta gent té poca sang a les venes.
"Brandywine falls" va ser la segona parada. Una
mica de neu glaçada provocà bloquejar l'accés al parc natural. Almenys hi havia
algú que havia aparcat allí mateix per poder fer la seva excursió com
nosaltres. Aquest sant d'aigua és més impressionant que l'anterior. Tens un
mirador a la vora del gorg per contemplar-lo des de dalt. No només t'hi trobes
un cartell de perill, sinó també una tanca de lo menys agraïda, però he de
reconèixer que, literalment, pots matar-te. La part anecdòtica fos que un
l'adolescent d'una família molt ianqui, samarreta "imperio", gorra i
pick-up, ens fa oferir marihuana per $20 allí davant, sense dissimular, entre
poc i massa, no?
Finalment vam arribar a la civilització. Em va agradar
anar-hi, però em va agradar més encara marxar-hi. Em refereixo al poble de
Whistler. De fet no és un poble, és una mena de parc temàtic pijo dedicat a
l'esquí, ple de tendes i de restaurants. Va ser construït ad hoc a peu de pistes, però literalment a peu de pistes com podeu
veure a la foto.
I sí, feia una temperatura excel·lent, una màxima de 19ºC
(per les noticies ho tracten com a una ona de calor, beneit canvi climàtic). A
partir d'aleshores tot canvia. Ja no es veuen cotxes de luxe i l'asfalt
empitjora. Parem a veure el canyó de les "Nairn Falls", que de les
tres són les menys espectaculars. Aquí ja ni dissimulen les tanques i em sento
una mica engabiat.
La següent població va ser Pemberton, un viatge en el
temps cap al far west: Harleys, pick-up gegants, porxos i, fins i tot, una
torre amb dipòsit d'aigua. Allí vaig provar el mode elèctric del cotxe i
decidirem amb el Yuta tornar cap a Vancouver fent un camí circular, passant per
Lillooet i per carreteres secundaries. De sobte, ens trobem això:
Passar de veure Porsches a F150 rovellats i de mansions a
mobilehomes és un gran canvi. A mesura que avancem, fent les fotos sense sortir
del cotxe, Canadà pot ser molt segur, però... veiem que la gent és diferent.
Tots tenen el cabell negre, la pell bruna i els ulls lleugerament esquinçats.
Resulta que havíem entrat a una de les "First Nation Villages" i
aquelles persones pobres, no ens enganyem, eren d'origen indi, però indi de
debò, els N'Quatqua. No he sabut trobar la seva historia completa (un parell de
links per si voleu seguir el fil: http://en.wikipedia.org/wiki/D%27Arcy,_British_Columbia,
http://en.wikipedia.org/wiki/First_Nation), però si el seu web:
http://www.nquatqua.ca/index.html,
coses de la globalització. Va ser una gran sorpresa poder
veure una reserva índia de veritat, però també trista, a l'adonar-me com ha de
viure aquest poble per culpa dels occidentals. Desconec les condicions
polítiques (tenen un règim separat al de la British Columbia) i econòmiques,
però el que si és cert que el món seria un lloc millor si en comptes
d'arraconar les diferencies les acceptéssim i respectéssim. Almenys la mare
natura els hi regala una vista com aquesta:
Un pic-nic?
Al veure el llac em van entrar unes ganes de banyar-me
terribles, però al no tenir tovallola vaig decidir remullar-me només el peus;
si en el fons sóc un home sensat. I vaig encertar, perquè als pocs minuts ja em
feien mal per la temperatura. De sobte, apareixen uns preadolescents N'Quatques
en bici, es treuen la roba (es van quedar en banyador) i s'hi llencen sense
pensar-ho. Bé, al grassonet de la colla el van "ajudar". Mentre tant,
el Yuta em desafiava posant en dubte la meva masculinitat.
Després de viatjar a l'altra Nord Amèrica i de no poder
avançar, la carretera passava a ser una pista de terra per 4x4, tornem a
Pemberton per donar alguna volta més i acabar en un restaurant per agafar
forces pels més de 150km de tornada. Quina millor manera d'acabar un viatge,
oi?
