8.723
kilòmetres de rectes que es
perdien a l'horitzó, boscos frondosos i ciutats col·lapsades. Durant tants
quilòmetres hom podria pensar que no existeixen les sorpreses, que tot acaba
sent igual, transformant una aventura en hores monòtones i avorrides. Tot el
contrari, els canvis de paisatges són
notables i estar el mig del no res és una gran experiència, per molt que
ignorants diguin "pero si no hay
nada". Malgrat fer un recorregut circular, sense el destí que dóna
sentit a la vida dels protagonistes de les road movies, hem pogut viure tota
mena d'experiències, que s'aniran descobrint
a mesura que llegiu aquestes línies.
0
multes de trànsit, no només durant
les tres setmanes del viatge, sinó durant tota la meva estada, trencant tots el
pronòstics de la Helen i el Yuta. Conduir pels Estats Units m'ha permès
entendre dues coses importants. La primera d'elles és que la velocitat és
perillosa. Sí, heu sentit bé, en Jaume diu que la velocitat pot ser causant
d'accidents i que s'hauria de fer quelcom per evitar-ho. Però abans de cantar
victòria, penseu que la velocitat pot ser en excés, però també en defecte. I
precisament el problema era aquest. Els cotxes anaven massa lents, bé, poc
ràpids. M'explico, igual que a les pel·lícules, no hi ha radars; tenen els
policies amagats i quan passa un cotxe ràpid el persegueixen i el paren. A més,
n'hi ha molts (però realment molts) i no tenen criteri; els hi és igual que
sigui una autopista en hora punta o una carretera perduda a les tres de la
matinada. Això provoca que ningú excedeixi la velocitat i que en comptes de
circular en ordre (per l'esquerra els de 160, pel mig els de 140 i per la dreta
els de 120) sigui un caos. I, en segon lloc, és que, igual que els hi explico
als meus estudiants de dret i empresa: si vols canviar una conducta el millor
és implementar un programa d'intervals variables (model USA) en comptes de raó
fixa (model EU).
3
models de cotxes, 3 marques i 3 filosofies. De tots és sabut que els americans no saben conduir,
encara que després de veure una cursa de la Nascar, potser hauríem de fer més
autocrítica i deixar de parlar des de la ignorància. El problema dels
americans, i en extensió dels seus cotxes, és que són ganduls. Per ells tot ha
de ser ample, còmode i amb el mínim esforç. I què millor que una barca totalment
automatitzada per anar al drive-through del McDonalds? Primer vàrem tenir un
Chrysler 200C descapotable. Un cotxe molt cursi (tirant a gay), molt gran i
potent, però terrible per conduir pel seu canvi lent i unes suspensions
flonges. Això sí, viatjar en descapotable és awesome. Però se'ns va encendre el sensor d'averia al motor (li
vàrem donar massa canya) i ens el varen canviar pel nou Toyota RAV4. Mai abans
havia conduit un cotxe tant desalmat. Ho feia tot més o menys bé, era còmode i
ample (encara que a LG no li entraven les potes, mida japo), molt més àgil que
l'anterior i amb una tracció a les quatre rodes molt divertida de conduir. El
problema era que no tenia personalitat, no el miraves orgullós ni et feia
sentir especial, simplement és una eina molt ben feta.
Finalment, van tornar a llogar un altre per anar a Seattle i Portland, un Dodge Dart vermell, un xic hortera (us deixo amb un detall dels llums de posició).
Allunyat d'aquell que conduïen els dolents a l'Espanya
dels 70s, el nou Dart és un compacte amb cul, sorprenentment àgil, però, també,
sorprenentment cutre. Amb poc més de cinc mil quilòmetres de la nostra unitat,
feina més sorolls de desajustaments interiors que el meu Megane amb més de deu
anys i sis xifres al comptaquilòmetres.
6
estats i 2 països ens donaren la
benvinguda. Sóc conscient que sonarà a tòpic, però és cert; creuar la frontera
dels USA i entrar en un altre món. Canadà, malgrat compartir llengua i nombre
d'armes per càpita, és molt diferent dels Estats Units d'Amèrica i, of course, em quedo amb Canadà. Et sents
com a casa, la gent no és agressiva, el contrast entre rics i pobres no és tan
acusat (o el govern amaga molt bé als homeless),
tot és més verd, no hi ha tants fast
foods... en definitiva, és més europeu, però europeu del nord. Del que han
d'aprendre aquests veïns és de l'espai Schengen. El primer cop vam estar quatre
fucking hores per creuar la maleïda
frontera. Entre el pas del cotxe i el tràmit del visat vam perdre mig dia. Amb
lo democràtic que és adonar-se que has entrat a França pel canvi de les matrícules...
Després ja vam aprendre que trenta quilòmetres més enllà de Vancouver hi ha un
altre pas fronterer menys atapeït. El canvi entre els estats no va ser tan
acusat com el contrast que vàrem trobar al allunyar-nos de les ciutats. Tot es
torna més desolat, les praderies i els camps de blat envaeixen el paisatge i els
pobles es tornen depressius, on els habitants no tenen res millor a fer que
veure whisky, disparar als senyals i cardar-se a les cosines.
6
parcs nacionals ens feren sentir
petits, petits, petits. El primer que vam visitar va ser Yellowstone. És
immens, no en va ocupa 3 estats (Wyoming, Idaho i Montana) i fa quasi 900.000
hectàrees (com a comparació, el parc nacional d'Aigües Tortes en fa 14.119).
Però no és la mida el que més impressiona, sinó la varietat de paisatges que
t'hi pots trobar. Praderies, boscos de coníferes, un canyó espectacular i,
evidentment, una activitat volcànica que fica la pell de gallina i t'obre tots
els porus.
I que dir de la fauna!
Una pràctica habitual dels parc nacionals és haver de
pagar per entrar i per dormir. A risc de ser encara més impopular, em sembla
una molt bona mesura. Ja ho dit altres cops, i no em cansaré de dir-ho: la
qualitat es paga i si es vol que les
coses estiguin cuidades es necessita inversió. A més, què millor que treure
partit a la natura per motivar a la població a cuidar-la? Aquesta política
també serà una constant als parc Canadencs, però allí (encara que a Yellowstone
també deu ni do) tenen més visió de negoci. La doble moral que exhibeixen els
canadencs també es fa latent en els seus parcs naturals. No pots sortir del
camí per l'erosió, en canvi, fan un camp de golf; et marquen i et mostren els
efectes del canvi climàtic, però et venen packs d'aventura amb autobús pel mig
de la glacera; i així força exemples, el dels ossos, però, és flagrant. La
població d'úrsids al Canadà és elevada, cert, aquests animals són grans i poden
ser, fins i tot, mortals, també és cert. No obstant, amb sentit comú no hauria d'haver
problemes. El problema és que el meu sentit comú és diferent al sentit comú
dels nord-americans. Ells no conceben fer acampada sense una bona barbacoa, ni entenen
que anar a la muntanya pot comportar un risc. Així que ens vam trobar senders
tancats a no sé que fóssim 4 i tinguéssim esprai "anti-ossos" i, el
més surrealista, que un càmping hagués d'estar electrificat per poder seguir
fent barbacoes sense que els ossos pogués entrar, atrets pel ferum a "chorizo parrillero".
1
anècdota de Far-west que
sempre recordaré amb carinyo, encara que potser en L.G. no opini el mateix. De
tarda, tornàvem de Yellowstone i anàvem cap a les rocalloses canadenques, amb
la intenció de creuar per la frontera de "Sweet Grass - Coutts"
(entre Montana i Alberta). Després d'hores de camps, pedres i camions eterns es
comença a fer fosc. Busquem un càmping sense gaire sort, només trobem una mena
d'aparcament de carretera on una família al més pur estil "Little Miss
Sunshine" no ens saben donar gaires instruccions. Seguim per la
interestatal 15 (on en comptes de toros d'Osborne tenen creus cristianes)
direcció "Great Falls" i un cartell de càmping és la darrera
esperança abans d'acabar en un "Motel 6". Després de la veïna en que
ens vàrem despertar a Ucluelet, no estàvem per molts més invents...
Es negre nit i la carretera es fa cada cop més estreta i
solitària resseguint un rierol. Per fi, arribem a un gran cartell de
"Family Camping", hortera com ell sol, però... càmping al cap i a la
fi. No trobem cap recepció, només un bar-restaurant. Ja ens hauria fet sospitar
que només haguessin pick-ups "King Size", fent quedar el nostre Rav4
blanquet a l'alçada d'uns "neoyorquins pija-sequoies". El bar estava ple
de americans grassos, barbuts i beguts (l'ordre dels factors no altera
l'escena) i on un cambrera rossa d'origen eslau ens indica el cartell de fora
amb "la típica cara que faríeu quan desenes de bavosos us intentessin
tocar el cul".
Després de la decepció, tornem al cotxe i comencem a
buscar alternatives... bé, a assegurar-nos que l'altre també opta pel
"Motel 6". Per les males costums canadenques, no tanquem el cotxe per
dins i un tal "John" (Smith, John Smith?) ens obra la porta del
darrera, que tanco amb una mica de brusquedat; ho reconec. Puc dissimular
interès en una conversa absurda i alcoholitzada, però que violin el meu espai
vital... NO. Bé, vam estar "parlant" amb el tal John, cervesa en mà,
i un mexicà que ens va ajudar a controlar al borratxo de la fonda; em sap greu
no recordar el seu nom. Resulta que eren temporers que venien a treballar i es
gastaven tot el jornal amb la pesca i l'alcohol (normal, no hi ha res a fer...)
i que vivien en unes tendes a la vora del rierol (que molt amablement vam
rebutjar la seva invitació a unir-nos). Resulta que vàrem conèixer als maricons
de Brokeback Mountain!!!
Hi ha moltes histories i aventures que varem viure en
aquest viatge. No les puc explicar totes. Aquests breus paràgrafs representen
el que més em va marcar. Sense cap mena de dubte tinc moltes ganes de tornar al
cor dels Estats Units, on voten a Bush, cremen biòlegs i van el diumenge a
missa. Si Montana ja ens va sorprendre, què ens deu esperar a Utah, Oklahoma o
Missouri...? Permeteu-me, però, que acabi el relat amb el que més em va emocionar.
Una
família d'orques que sempre recordaré. Se'm cau la baba sempre que veig documentals d'aventurers
que segueixen el Pacífic cap a Alaska. Bé, aventures i sonats que agafaven els
trastos i sigui en bici, kayak o moto (quina enveja...) van a la recerca de si
mateixos, deixant oficina, dona i embussos (vist així potser no estan tan
sonats). La costa nord-oest del pacífic és famosa per ser la residència d'estiu
(i algun jubilat permanent) de nombrosos cetacis com dofins, marsopes, balenes
i, els més coneguts, les orques. Van allà per la temperatura de l'aigua,
fresqueta (tirant a: "ni muerto me baño") i pel menjar. Els salmons
pugen riu a munt per pondre els ous i morir, en una travessia on si no se't
menja un ós, àguila o orca, acabes en un plat de sushi. Sens dubte el salmó és
un clar exemple per assegurar que el "disseny intel·ligent" no
existeix, això, o Deu té un gran domini de la ironia. Si a les bones
temperatures i al menjar en abundància li afegim una aigües tranquil·les
envoltades de boscos gairebé verges... ens trobem amb el Benidorm canadenc
(comentari dedicat a la meva estimada àvia).
Després de molt buscar vaig trobar una expedició de dos
dies amb Kayak per l'estret de "Johnstone" amb tot inclòs:
kayak biplaça
cuiner i guia
allotjament rural
i fins i tot veïns molestos (o no... ja m'enteneu)
I els cetacis? doncs millor veure les fotos que
explicar-ho (la qualitat és dolenta per la boira i pel curt objectiu de la
càmera, si malgrat això són així... imagineu-vos l'espectacle de viure-ho en
directe)
