Torno a estar davant la pantalla de l’ordinador esperant
a què la meva futura tutora despengés la trucada d’Skype. En un primer moment
l’impacte va ser considerable. Estava acostumat a xerrar amb la pantalla de
vídeo reduïda i, de sobte, m’apareix la seva cara a pantalla complerta. Per
molts de vosaltres pot semblar un detall sense importància, una anècdota sense
gràcia; però quan estàs amb els nervis a flor de pell i necessites tenir-ho tot
sota control per procurar no ficar la pota és un detall que atabala. De fet, no
vaig ser capaç de tornar al format habitual i vaig posar-me tota l’entrevista
veient a L.G. a 19 polzades.
Es va descontrolar alguna altra cosa? La veritat és que
no. Considero l’entrevista com un èxit, l’objectiu era ser acceptat i ho vaig
aconseguir. És clar, no va sortir perfecte, hi ha quelcom que ho sigui? I vaig
fer errors gramaticals i estava nerviós i no sabia on mirar i en algun moment
em devia mossegar les ungles i... i... en cap moment ni ella ni jo vam
necessitar repetir alguna frase, ni em vaig quedar en blanc, ni vaig fer cap
comentari estrany ni vaig necessitar mirar el full que em servia de guió. Només
va haver un comentari que em va espantar: “Ja saps que aquí plou dia si dia
també?” Ho sabia, però que siguin de les primeres coses en advertir-te
“acollona” i molt. Vaig salvar la preguntar parlant del senderisme i aquesta
mena d’esports.
Quan torni a viure una situació com aquesta, recordaré
moltes coses de l’entrevista; el que tornaré a fer, però, és ser un mateix, no
fingir ni més interès, ni més coneixement, ni més prestigi del que tinc. Crec
que és bo en una situació així ser honest, explicar les coses tal com són i no
fer a cas a consells externs. Així que si algú és troba en una situació com la
meva, no cal que me'n demani. Hi ha una frase que m’agrada dir a ma
germana per punxar-la quan no estic d’acord amb ella: “Ho saps o ho dius?”
doncs en aquests casos passa el mateix. Tots aquests que aconsellen, realment
han viscut la situació en primera persona? Només vull dir que no ens hem (he)
d’infravalorar, que tenim més potencial del que ens pensem.
Aquell dimecres potser va canviar la meva vida. Se m’han
obert noves portes, expectatives i reptes. S’han despertat esperances, somnis i
il·lusions. La gran pregunta és: el Vancouver imaginari que m’estic creant,
serà el real?
